En eixa nit de Nadal, la família autogestionada de Can Gazà ens trobam gojosament xops de solidaritat. Al llarg d’aquests darrers dies ens ha caigut una pluja abundosa, generosa, ben mirat immensa, de regals. Els amics ens han omplert els rebots fins a la traginada. Hores d’ara, ens trobam agraïts, emocionats, admirats, amorosidament commoguts. Però entre totes les dàdives ens ha arribat un regal molt especial. Un present amb trampa. Un obsequi comprometedor. Em referesc a la manifestació de confiança que suposa la vostra solidaritat. Els amics ens han demostrat clamorosament que es fien dels pobres de Can Gazà perquè facin arribar la solidaritat als altres pobres. Als nous pobres. D’aquesta manera, el goig s’ha convertit en una creu. Ara ens sentim afeixugats pel pes de la responsabilitat.

Pensareu que un dia com avui no és el més indicat per parlar de calvaris. No faig res més que imitar el cant de la sibil·la. La nit de Nadal el nostre patrimoni de la Humanitat ens parla de judicis i d’inferns.

Avui més que mai esmolam uns dels adagis fonamentals de Can Gazà, el que proclama: “És trist ser pobre, però hi ha una desgràcia molt més gran, encara, com és ser un pobre egoista”.

La nostra responsabilitat resulta una creu molt feixuga. Hem de fer arribar als nous  pobres, als marginats ocults, amagats, la vostra solidaritat.  Aquests pobres nous no pertanyen, encara, a Marginàlia. No són nostres: són vostres. Ahir mateix vivien, sentien i pensaven com vosaltres.

Sabem que a Ciutat hi ha molts de llocs on es reparteixen queviures; molts de punts de referència per als necessitats. La nostra especialitat són els que la nostra moral anomenava pobres vergonyants. Can Gazà gaudeix d’una condició que no tenen, ni poden, ni han tenir les institucions que es dediquen absolutament i pura a repartir menjar. A Can Gazà ningú no els veu. Poden venir en cotxe, seu o d’un amic. Com que som una família lliure i autogestionada, ens podem permetre el gran luxe de dir “passau i agafau allò que  necessiteu”. L’única mesura és la vostra consciència i el sentiment de solidaritat amb els altres germans que es troben en la mateixa situació. Aquesta actitud és la continuació de l’anunci dels darrers “Encants” que anunciaven: “Menjau el que vulgueu i pagau el que pugueu”.

Volem carregar la creu solidària. Volem complir els vostres designis. Volem arribar als pobres ocults. Ens heu regalat els aliments, ara ens heu d’enviar els pobres. Mirau al vostre entorn, hi trobareu un familiar, un company, un veí que ho passa malament. Us esperam a ell i a vosaltres.

Jaume Santandreu.