La credibilitat i les mentides dels polítics
La credibilitat o el prestigi, una condició, aquesta darrera, tan lligada a la primera, és un del béns més preuats i perseguits pels humans. Tots, en major o menor mesura, necessitam ser creïbles. Que és d'un artesà, d’un metge, d’un escriptor, d’un enginyer, d’un capellà, d’un banquer o d’un polític sense credibilitat? No res. Si tengués més capacitat i no tanta peresa, miraria d'escriure un assaig en què analitzaria quines han estat, al llarg de la història, les tasques i les maniobres que els metges, els científics i els homes de lletres han realitzat per adquirir o augmentar la seva credibilitat o el seu prestigi, que, com he dit abans, ve a ser el mateix. Repassaria, no solament la conveniència d'una vida santa i allunyada de les passions, sinó també com s'ha d'anar molt alerta a encertar en les prediccions –els pessimistes en això tenen avantatges –, i el paper que les institucions –els gremis, les acadèmies, la universitat, etc.– han tengut en atorgar, conservar i garantir aquesta volguda virtut d'inspirar confiança. Seria un estudi llarg –per això hi renunciaré– i ple de precaucions i matisos. Més senzill seria estudiar la part contrària, és a dir, les maneres o els camins que condueixen a la pèrdua de la credibilitat. Un dels més eficaços o més directes d'aquests camins és –estic convençut que l'haureu endevinat– el de l'error en els pronòstics o, encara més, la simple mentida. Totes les paraules que he escrit fins ara tenen una finalitat: proposar una hipòtesi, a ser possible creïble, naturalment, de quina ha estat la causa del fet que Madrid hagi estat la menys votada de les tres candidatures que aspiraven a organitzar els Jocs Olímpics de 2020. Jo mateix perdria credibilitat –a que sí?– si digués ara que m'ha sabut un greu de l'ànima la derrota de la ciutat de l'ós i de l'arbocera. No m'és fàcil canar quines hauran estat les pèrdues de la derrota, però sí els guanys entre els quals un dels no menys importants serà el de no haver d'aguantar la calabruixada de discursos triomfalistes i d'exaltació patriòtica que ens hauria caigut a sobre. Però aquest –el de la meva alegria o tristesa– no és el tema, com he dit abans, d'avui, sinó proposar una hipòtesi explicativa de la inesperada, tant per als polítics com per als mitjans de comunicació, desfeta. El meu raonament no és gaire complicat. Es tracta –algun membre del Comitè Olímpic ja ho va insinuar – de la poca credibilitat que oferia la candidatura espanyola. He dit en la introducció que si hi ha una cosa contrària a la credibilitat és la mentida i, al meu parer, la mentida s'ha instal·lat ben de ple, i possiblement més que en qualsevol altre país europeu, dins la vida política espanyola. No crec que ningú –amb excepció dels inefables i delinqüents tertulians madrilenys professionals de la catalanofòbia– pugui negar que aquí, en els darrers anys, ha mentit tot cristo: el rei caçador d'óssos gats i d’elefants anestesiats, el president del Tribunal Constitucional, el del Suprem, els banquers, tota la cúpula directiva del Govern i, molt especialment, el president, que ha intentat fer-nos creure fins i tot que les relacions entre ell i aquell al qual escrivia sms dient-li que no l'abandonaria mai i que resistís, eren pràcticament inexistents. El més preocupant de tot és que, com diria Hannah Arendt respecte al mal, la mentida s'ha banalitzat i hi ha com la sensació que no és possible estar en el món de la política ni ser polític sense dir mentides. Som –són, els de Madrid– en aquest aspecte, no en altres, redéu, molt escèptics i tolerants. El problema és que fora d'Espanya no tenen la mateixa indiferència que tenim nosaltres vers els qui contínuament i impunement –sembla– necessiten acudir a la falsedat i a la contradicció més grollera per mantenir-se en el poder. Han perdut, els polítics espanyols i els que els defensen, gairebé tota la credibilitat. La cosa resulta indiscutible. Aquesta és la hipòtesi de què parlava més amunt. Però, i la causa de la causa? Per què som –són, millor, els arrogants espanyols– tan tolerants amb la mentida? Esper l'ajut dels meus estimats comentaristes.
També a Opinió
- Un grup de joves menorquins responen a les provocacions espanyolistes durant l'acte de Ses Avellanes de les festes de Sant Joan
- L'Ajuntament de Palma demana la destitució immediata del regidor de Mobilitat
- La Junta de Personal Docent de Mallorca s’afegeix al manifest de l’Assemblea de Docents
- Famílies, alumnes, docents i sindicats es concentren a Palma en defensa de l’educació pública
- Qui són els impulsors del nou partit Som Mallorca?
4 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Mentiders? No ho crec. El que son uns inútils, per començar, son els mitjans de comunicació i els periodistes que no fan el esforç mes mínim en fer la seva feina. Titular fàcil i texts de copy&paste. I per continuar, els lectors sense cap mena d'esperit crític sobre el que llegeixen.
Casta de mentiders fins a la mèdula. S'atreveixen a mentir descaradament i de forma òbvia sobre les xifres de vaga, sobre que el curs ha començat amb normalitat, en Baussà va dient que la vaga és antidemocràtica... (!!!???!!! ell si que ho és d'antidemocràtic!). I llavors amb quina cara deim als nostros fills que no menteixin, quan els que haurien de donar llum dónen un fum més negre que el carbó?
No sé, entre Espanya i Turquia no sé qui és pitjor, jo també som kurd (o armeni, si voleu)
D. Pío Baroja, crec recordar que a "El árbol de la ciencia", diu que España és un arbre que té les arrels podrides i per tant tots els fruits que donara ell i els seus esqueixos trasplantats procedents d'ell, sempre seran bords i podrits. Ja tenim l'explicació. Mirau el mapa d'Amèrica des de Rio Grande a la Tierra del Fuego, a veure que que hi trobau.