El desert, la cantimplora i el miratge

No és descartable que molts socialistes confiïn que, ara, passarà el mateix que va passar entre el 1993 i el 2004. Aleshores, el PSOE de González estava empastifat fins a les celles i el PP d'Aznar es va postular, arrogant, per salvar Espanya. Entre la corrupció estructural, la guerra de l'Iraq i les mentides de l'11-M, però, va estar a punt d'enfonsar-la del tot, la qual cosa va permetre al PSOE de Zapatero de presentar-se com la solució per a tots els problemes...

És el peix que es menja la coa. El PSOE primer il·lusiona i després decep. Però la concepció tan sectària, venjativa, autoritària i uniformitzadora que el PP té del poder, al seu torn millora el PSOE. El fa, com a mínim, més digerible. Zapatero i el seu govern varen ser el súmmum de la frivolitat dispendiosa en matèria econòmica i de la simpatia demagògica en matèria social, però no varen emprendre cap caça de bruixes contra els seus enemics ni es varen pensar que podien fer tot el que els passàs pel cap sense haver de retre comptes a ningú. És poqueta cosa, però si has de triar entre mal dutxar-te amb un tassó d'aigua o bé prendre un bany escumós de salfumant, no hi ha color.

És la tragèdia de la política espanyola. Uns i altres són tan dolents governant que a la fi tot s'acaba convertint en una interminable partida de ping-pong on la mediocritat fa de piloteta. Les coses estan canviant, però. La gent per fi ha entès que urgeix reparar aquest bipartidisme defectuós. Hauria de ser una bona notícia. No ho és. Al contrari. Un dels símptomes més preocupants de la mala salut de la democràcia espanyola és que la formació més ben posicionada per regenerar-la sigui la UPyD de Rosa Díez, que té els pitjors defectes dels dos grans partits -la demagògia pseudoprogre del PSOE i l'agressiu ultranacionalisme del PP- i cap de les virtuts. (Que ara, la veritat, no sé dir quines són).