En bona part podríem dir que les societats es defineixen per la qualitat dels seus mestres. El llenyam dels educadors constitueix la matèria primera que permet la solidesa i solvència d'un país, d'una societat en particular. Cercau els mestres i observau el mapa escolar d'un territori per conèixer el grau de salut pública dels seus habitants. Les dictadures castiguen els mestres, però els mestres també es revaloritzen durant els períodes de rebaixa democràtica. Per això mateix sempre localitzam mestres i pedagogs en tots els processos de modernització, perquè els grans canvis tenen la seva gènesi a l'escola i solen ser proporcionals al grau de compromís que mantenen els educadors. Per tot això convé cercar el paper dels mestres en qualsevol conjuntura de canvi.

Si definim la geografia per on han transitat els mestres, sabrem amb exactitud on es feren els clots i on se sembraren les soques que han atorgat color a una societat determinada. Aquesta setmana he participat d'un sopar informal d'estiu. Un sopar especial convocat per un col·lectiu de seixantins que tenia necessitat de retrobar-se i rememorar els seus primers anys d'estudis de batxiller, a mitjans cinquanta, a Algaida. Un grup de dones i homes que tingueren la sort de poder estudiar, la fortuna de coincidir amb mestres que anticiparen el futur, mestres valents i intuitius, mestres que ensumaren que l'escola també podia ser rendible econòmicament i socialment.

Eren mestres que, en aquell clima grisenc dels cinquanta, mantenien la fe en la pedagogia i, sense dir-ho, probablement se sentien depositaris dels valors pedagògics que havia impulsat la República. Tanmateix els cinquanta eren anys durs i foscos, sense massa espai encara en el marc d'una societat que se movia entre l'autoritarisme i la fe en un futur diferent. Parlam d'una societat que tot just començava a degustar les primeres figues flors del turisme i començava a canviar alguns dels seus hàbits. Sense aquells mestres, sense aquells redemptors d'atavismes i rutines, difícilment no podríem explicar molts dels canvis imperceptibles dels darrers trenta anys.

Algaida compta, avui, amb un contingent de mestres, arquitectes, matemàtics i professionals liberals diversos que, arribada la seva jubilació professional, reconeixen i mesuren els resultats amb satisfacció i amb la plenitut que dona haver viscut profundament i haver contribuit a millorar els actius cívics, ètics i culturals del seu temps. Aquest és el patrimoni, el fruit d'uns anys d'estudi en condicions precàries, sense mitjans, sense locals en condicions, amb mestres que també aspiraven a sobreviure amb dignitat, però també amb mestres visionaris que coneixien el sentit de la sembra.

Una ullada a la Germandat de Mestres Jubilats de les Illes Balears ens permet observar com alguns dels seus dirigents actuals són precisament també membres d'aquella generació de nins i adolescents, els pares dels quals apostaren, contracorrent, per invertir en educació. Però no només hi ha mestres, perquè també hi han excel·lit molts altres professionals que, en conjunt, constituiren la primera classe mitja coneguda. A Algaida tot això té un nom, "s'Acadèmia", una història reconeguda en el marc individual i del petit grup que mereix una ser recuperada i divulgada, sobretot en aquests moments en què cada dia s'esboldrega algun marge...