No pretenc fer futurologia ni donar consells, perquè entenc que allò que servidor pot aportar es mou en el terreny estrictament privat. En aquest mateix sentit, intent viure i explicar el temps present, cercant el sentit al compàs en què actua la política de l'Esperit Sant o, si ho voleu, l'esperit de la política eclesial i els seus lletristes. La partitura divina no sempre s'executa amb perfecció, perquè els membres de l'orquestra i els seus directors són humans i tenen una tendència natural a allunyar-se de l'excel·lència.

Servidor tingué una gran decepció el 2004 perquè esperava el nomenament d'un bisbe mallorquí per ocupar la càtedra vacant deixada per Don Teodor. Així manifestàrem, de forma contundent, i férem costat a un sentiment ben viu que existia, llavors, en el cor de l'Església mallorquina. Des de la decepció que suposà conèixer una decisió de política vaticana que s'allunyava ferm d'aquell desig, interpretàrem que a Mallorca hi covava un gruix de descontentament amb les línies pastorals de la darrera etapa de Teodor Úbeda. I fins i tot s'hi suposava un cert cansament i envelliment de la generació que havia acompanyat aquell bisbe des de posicions de responsabilitats i dels principals col·laboradors.

Desitjar un bisbe mallorquí, un bisbe del país, un bisbe que de forma natural assumeixi el servei dels seus, crec que no només no és un signe negatiu, sinó una aposta clara pel clergat i per la comunitat eclesial illenca, en qui confiam i amb qui treballam. Aquest desig, sustentat per la convicció i el raonament, s'ha de canalitzar de forma clara, transparent, sense soroll, però no se sap molt bé davant qui. L'elecció dels bisbes té un protocol complicat i està demostrat empíricament que és el resultat de polítiques d'equilibri.

Com podeu imaginar, les consultes de darrera hora de la Nunciatura Apostòlica són sovint formals, per embellir o justificar decisions que es prenen a un nivell que s'allunya del diàleg i la consulta i que, històricament, responen a altres interessos. Aquests dies, servidor ha repescat dos textos i els ha rellegit en un clima de serenitat. Em referesc a les biografies de Joan XXIII i del bisbe Pere Joan Campins, dues figures senyeres, el primer amb una trajectòria que influí decisivament en la història mundial del segle XX, el segon amb una personalitat singular que dissenyà el mapa d'allò s'entén com a església mallorquina, una visió encara ben viva i ben actual.

En qualsevol cas, allò més inquietant en l'actualitat, sobretot, si els nomenaments es fan de forma superficial i des de la distància és el mètode mateix, perquè en el cas de l'estat espanyol la comunitat no té mitjans clars per fer sentir la seva veu. No es tracta d'exigir, ni de protestar, sinó de comunicar el missatge que com a poble voldríem esser valorats des de la substància i no des dels accidents -com afirmava el mateix Roncalli. Desitjaríem ser considerats de forma més seriosa i rigorosa, tot superant les anècdotes, els tòpics i les generalitats en què determinats sectors tendeixen a banalitzar la identitat i la secularització de la societat mallorquina.