L'Europa dels estats ha desencarrilat. Quan l'economia mundial anava vent en popa, semblava que duia punt d'arribar a ser una força considerable en el món. Tot li anava damunt rodes. Però ara que el capitalisme desfermat se n'ha anat en orris i arrossega darrere ell les classes pobres i mitjanes de mig món, es veu que Europa, així com la construïren, no té fonaments. És un castell de cartes.

El mal d'Europa és que la formen unes parts constituents que no hi creuen com a entitat política i econòmica sòlida i unida de bon de veres. Aquestes parts són els antics estats nació, uns invents obsolets, malavesats a autoconsiderar-se cadascun el llobrígol del món i que, llevat d'Alemanya i de la Gran Bretanya -i per ventura França- cadascun pel seu compte, no serveixen per pintar res en el món devora potències com els Estats Units d'Amèrica, Rússia, la Xina, l'Índia o el Japó.

Els antics i obsolets estats nació d'Europa són les restes d'invents medievals, resultats de casaments entre reis i reines o fruits de tractats fronterers de pau -o, més ben dit, de guerra- que són massa petits per tirar tots solets risc a l'aventura dins la nova economia global. Però, al mateix temps, molts d'aquests estats són massa grossos per funcionar com a administracions de proximitat als ciutadans. Les úniques administracions que es poden fer sentir a prop dels ciutadans són les entitats locals, vénc a dir els ajuntaments, i les entitats regionals, que, a l'Estat espanyol actual, vénen a ser més o manco les comunitats autònomes. Però passa que precisament els grans estats europeus, llevat d'Alemanya, són el resultat d'un intent històric de fer no-res les regions naturals, d'assimilar-les lingüísticament, culturalment, nacionalment, econòmicament i políticament a un sol projecte uniformista postís i artificial que ha cercat fer-les de- saparèixer al màxim possible com a entitats amb substància política. Aquest doble mal, el fet de ser massa petits en el nou ordre internacional i massa grossos per resultar propers al ciutadà, fa que els estats nació europeus es trobin perduts, desorientats, que no sàpiguen quin camí han de prendre, ni qui són, ni quin paper han de fer en el món ni quin sentit hi tenen.

Aquestes entitats caduques no crearen Europa perquè hi creguessin. No. La crearen precisament per mirar de posar una mica de pedaç a la petitesa de les seves pròpies limitacions econòmiques, polítiques i, sobretot, monetàries, dins la nova escena internacional. Els estantissos estats nació cercaren crear l'Europa mínimament necessària, la justeta però pus, per mirar d'allargar un parell de generacions més la pròpia existència de cadascun d'ells. Això s'ha vist ben clar ara amb l'euro. El crearen amb quatre grapades perquè no tengueren més remei davant el poc pes en l'escena internacional de les diverses monedes europees, llevat del marc alemany, que sí que en tenia. Establiren els anomenats criteris de Maastricht, que deien més o manco què havien de fer els estats, però no construïren cap legislació fiscal ni laboral comuna a tota Europa ni, encara manco, cap govern unitari que vetlàs pel compliment estricte a cada estat de les actuacions necessàries per fer uns fonaments comuns. No hi ha una autoritat europea. No hi ha una política exterior europea. No hi ha una sobirania europea. Hi ha, això sí, un euro caic no caic, del qual una part tan fonamental d'Europa com és la Gran Bretanya no en va voler fer part.

Si el vell continent no vol caure de bell nou dins la diarreica descomposició en què es trobava abans d'haver-hi la Unió Europea, no té altre remei més que superar els nacionalismes, diluir-hi els antics estats, ells que tant d'‘universalime ens prediquen a les nacions que no en tenim, assumir com a essència pròpia la diversitat lingüística i nacional de l'Europa del Pobles, i construir una autoritat política i econòmica comuna. O això, o el desgavell absolut.