La llengua, aquesta legislatura

Hi ha qüestions sobre les quals no ens podem distreure. Primera i principal, al nostre país, la defensa del català: contra la inèrcia que es crea pel fet que tots entenem el castellà, contra les polítiques segregacionistes i contra el desafecte explícit de no pocs governants. Aquest desafecte es manifesta, no tant en la teoria com en la pràctica, en la majoria de grans extensions i en cadenes del comerç. OCB ha "negociat" amb algunes d'elles la presència del català en els rètols, i la resposta normalment ha estat positiva, però a partir d'aquí l'activitat diària relega el català a llengua en liquidació. Per culpa nostra, des d'un cert punt de vista: Si ens proposam viure en català, descobrim puntualment possibilitats insospitades. (Com és natural, aquestes notes giren entorn de la realitat palmesana i de zones turístiques de l'illa).

La dita societat civil -o aquella part de la societat civil compromesa amb el país- no pot abaixar la guàrdia. I mira que és com a grotesc emprar una expressió probablement d'origen militar, abaixar la guàrdia. O religiós, també: contra les temptacions de Llucifer. Sigui com sigui, només una pressió continuada pot crear la ficció que ens acostam a la normalitat.

Un tema especialment eloqüent per la seva capacitat d'il·lustrar-nos sobre l'estat de la qüestió és el llibre. Òbviament, no podem esperar que la llengua catalana sigui receptora de tantes obres en llengües estrangeres com ho és el castellà. Però la immensa majoria de llibreries del nostre país, regides per personal aborigen o extern, no aprofiten l'esforç de moltes editorials per transvasar a la nostra llengua les obres de més mèrit d'altres literatures. Hi ha obres traduïdes al mateix temps al castellà i al català, amb excel·lents traduccions a les dues llengües i amb preu idèntic, que a les nostres llibreries, per més passes que faceu, només trobareu en castellà. Digau-ne com vulgueu: marginació, boicot, discriminació, exclusió...

Aquesta situació dol més en el cas de cadenes comercials que, en els seus magatzems a Catalunya, per exemple, tenen una actitud radicalment oposada i tracten el català en condicions de normalitat. Passa el mateix amb congregacions dedicades a l'ensenyament: plenament normalitzades al Principat, aquí els ve just sotmetre's a les normes estatutàries -i encara remugant i fent trampa.

Ara que vénen mals temps per a la defensa de la llengua, ja que l'eficàcia presenta una relació directa amb les conviccions íntimes del governant, ara es pot produir una sagnia sense precedents a la història de la democràcia. Ja ha començat -i de manera contundent. És hora de prendre decisions, no només per honorar aquelles institucions, persones, entitats o empreses pel seu comportament exemplar, sinó també per poder localitzar els focus d'hostilitat de cap al nostre patrimoni cultural, més enllà de les institucions en què aquesta hostilitat és ostentosa.