L'esperit del riu (1886)

L'Uruguai i la Plata vivien llur salvatge primavera. El somrís de Déu, del qual nasqueren, encara batega dins les aigües i dins els boscos. Encara es vesteixen de groc les plantes espinoses i dins l'herbei es desperten boirines tremoloses. També saluda l'alba la calàndria des del brancam d'un bellaombra. Encara dibuixa misteris en la passiflora de les riberes, anuncia el dia, i, el capvespre, encén la darrera besada sobre el primer estel; i encara alena en el vent que agita blanament la soca de les palmeres i bressola els joncs de la vorera, i també gronxa eIs filaments dels salzes; i davalla fins al riu adormit, en el raig de les llunes plenes, per tal d'enganxar diamants sobre les ones i llenegar-hi, tot cargolant-se. Serp blava ets, d'escates lluminoses que, sense deixar les teves ignorades coves, s'enrosca entre les illes i s'arrossega sobre el ventre verge de l'Amèrica.

L'Uruguai arrabassa a les muntanyes les soques de les seves ceibes que, entre escumes i grans camalots, el riu és com la mar i a la mar s'entrega. L'himne de les seves ones davalla melodiós sobre les sorres, tot barrejant solemnes pensaments amb els suaus acords de la selva; i al crit espantat que llancen pels aires les seves tempestes, respon el crit d'una raça humana, la que nua pobla aquestes riberes. Són els charrúa, un nom gairebé oblidat en les ones i els boscos per tal d'evocar l'ànima d'un poema. És un nom que encara reprodueix la tempesta llunyana, que s'apropa formant els fanals d'un llamp amb els niguls feixucs i cendrosos. És la raça indomable que va viure en aquesta terra, pàtria dels amors i les glòries...".

Són paraules poètiques de Juan Zorrilla de San Martín transvasades a la nostra llengua. I heus aquí que amb llengua aliena el missatge conserva ot el seu color. Pertany al poemari clàssic uruguaià Tabaré, llibre entre els llibres d'aquell país. Aquí el charrúa, l'indi de la seva pàtria, reapareix un univers que podríem anomenar novel·lesc, dins una situació que qualificava un expert de coherència pròpia. Pensava l'autor que la veu poètica és més forta que la veu històrica, que pot ser en molts aspectes més real, i fins i tot, més versemblant. La fórmula permet que entrin pels ulls o les orelles, el misteri, la solitud, l'angoixa, el sentiment de la natura... En el fons de tot plegat hi ha igualment una fondària existencial molt mala de definir. No descurà Juan Zorrilla de San Martín la musicalitat del lèxic i el vers, una bellesa plàstica que llegida en la llengua original ens mostra una extraordinària vitalitat.

Juan Zorrilla de San Martín (Montevideo, 1857-Id. 1931) recreava, doncs, un drama inspirat en una llegenda indígena, amb profundes ressonàncies cristianes. El crític Cejador no dubtà a considerar-lo el Bécquer americà. Crec que no es fa cap favor a ningú amb aquesta mena de comparances, puix que mai els plats de la balança no en resten equilibrats. Ell era ell, i com deia un còmic, ell i les seves circumstàncies, "personals i intransferibles".
Pel que fa al tema, la història d'Europa en les seves conquestes més enllà del seu continent no és altra cosa que tot un seguit de crims ètnics, capaços d'esborrar de la cara de la terra, races, llengües, cultures i... diferències. Per què no era Bécquer el Zorrilla de San Martín espanyol?