Amb un clam de campanes que mogué les orenetes a aixecar el vol, el Festival de l'Estiu arribava a la ciutat d'Omeles, que es destacava radiant vora la mar. En el port, el cordam dels vaixells era ple de banderes. En els carrers, entre les cases de teulada roja i pintades tanques, entre els vells jardins on creix la molsa i sota els arbres de les avingudes; enfront dels grans parcs i els edificis públics desfilava la multitud: respectables vellets amb llurs llargues túniques rígides morades i grises; greus i silenciosos artesans; alegres dones que duien els fills i xerraven animadament. Dins d'altres carrers la música sonava més ràpida, un tremolor de batintins i panderetes i la gent anava ballant, ballant. De fet, tota la processó era una dansa. Els nens corrien d'una part a l'altra i els seus crits s'alçaven sobre la música i els cants com un vol creuat de les oronelles.

Totes les desfilades anguilejaven cap al nord de la ciutat, on a la gran zona d'horta anomenada Camps Verds, al·lots i al·lotes, despullats de tota roba dins l'aire lluminós, exercitaven els seus cavalls amb els peus, els turmells i els llargs i àgils braços esquitxats de llot i tot allò s'esdevenia abans de la gran cursa. Els cavalls no duien cap tipus de forniment, només un ronsal sense bocinada. Però els crins havien estats pentinats en trunyella de cordons d'or, argent o veta verda. Rebufaven pels forats del nas, feien cabrioles i s'engallaven. Essent el cavall l'únic animal que havia adoptat les nostres cerimònies com a pròpies, es trobava molt excitat. Lluny, pel nord i l'oest, les muntanyes s'alçaven sobre la badia d'Omeles quasi envoltant-la. L'aire del matí era tan net com la neu que cobria els vuit cims i projectava reflexos daurats i blancs a través de moltes milles d'aire il·luminat pel sol, sota la profunditat blava del cel...".

El text, de The left hand of darkness, ens parla d'una utòpica ciutat imaginada per l'autora de ciència-ficció que en aquest comentari volem reivindicar, tant pel contingut originalíssim dels seus relats com per l'estètica formal que hi fa servir. En aquest cas, es tracta d'una historieta obsessionant: una ciutat, potser barreja d'Esparta i Atenes traspassada al futur, on tot és seny i bellesa, amb una excepció: l'home que habita una obscura cel·la en els soterranis de la població. Quin misteri s'amaga sota tal injustícia? Per què tothom gaudeix de sol i llum menys ell? I és que mai no hi pot haver una societat èticament perfecta. L'home porta la malícia per llei natural dins el cos i aquesta, a qualsevol moment, aflora. I no es pot fer una societat perfecta amb éssers imperfectes. La nuesa dels joves habitants de la ciutat misteriosa es tradueix aquí en innocència. Però quan gratam, la cosa no transpira tal sentiment. Ursula K. Le Guin sap interessar el lector.