"El juliol de 1914 vaig notar els primers indicis de la propera guerra europea, venint de Buenos Aires a les costes de França en el vapor alemany König Friedrich August... Vaig sentir parlar els alemanys que hi viatjaven de la guerra preventiva amb molt entusiasme i celebrar, amb una copa de xampany en la mà, la possibilitat, de cada vegada més certa, que Alemanya declaràs la guerra, sense fer gaire cas de pretextos. I això enmig de l'oceà, lluny de les grans agrupacions humanes, sense altra relació amb la resta del planeta que les notícies intermitents i confuses que podia recollir la telegrafia sense fils de la nau en aquell ambient agitat pels missatges ansiosos que creuaven tots els pobles. Per això, haig de somriure amb un cert rebuig o alguna indignació sempre que sent a dir que Alemanya no va voler la guerra i que els alemanys no estaven desitjosos d'arribar-hi al més prest possible... Vivint setmanes després en el París solitari de començament de setembre del 1914, quan es desenvolupà la primera batalla del Marne i el Govern francès es va haver de traslladar a Bordeus com a mesura de prudència, l'ambient extraordinari de la gran ciutat em suggerí la segona part de la present novel·la.

Tot marxant per les avingudes afluents de l'Arc del Triumf, que en aquells dies semblaven d'una ciutat morta i contrastava per la seva fúnebre solitud amb lEs esplendors i riqueses del temps pacífic, vaig tenir la visió dels quatre genets de l'Apocalipsi, assots de la història, que trastornarien per molts anys el ritme de la nostra existència... La novel·la, doncs, la vaig escriure a París quan els alemanys eren a unes dotzenes de quilòmetres de la capital, i n'hi havia prou a prendre un automòbil de lloguer a la Plaça de l'Òpera per trobar-se en menys d'una hora a pocs metres de les seves trinxeres, sentint les seves converses a través del terra tan prompte s'aturava el soroll dels fusells i les metralladores, restablint-se el silenci sobre els desolats camps de mort. La manca de mitjans de comunicació dins París i la mancança de doblers que va dur per a molts la guerra, m'obligaren a abandonar l'elegant caseta amb jardí que ocupava a la zona del bosc de Bolonya, instal·lant-me a un barri popular del centre, a una casa de nombrosos habitants, les quals parets i mitjanades deixaven passar les veus com si fossin de cartró..."

Això és el que escrivia Vicente Blasco Ibáñez en aquestes dates de l'any 1923, quan podia recordar amb la memòria reposada com els infants jugaven en el carrer fins a la nit, com quatre pianos que hi havia en aquell habitatge sonaven des de l'alba i eren un entreteniment contra els nervis... I la gent s'havia de preocupar del carbó que esdevenia fang, del pa de guerra que espanyava l'estómac, de la mala qualitat dels queviures, del fred que clivellava el rostre... Aconseguí Blasco Ibáñez, per no gelar-se els peus, sabates de mitjons de soldat.