La tensió i la dificultat acompanyen l'existència humana, però també contribueixen a mantenir-la viva. La humanitat ha evolucionat convivint amb la guerra física, estratègica o psíquica, de tal manera que, fins fa poc, molts intel·lectuals liberals defensaven la necessitat de la guerra civil com a fenomen equilibrador i netejador de miasmes socials. "Si vis pacen, para bellum", afirmaven els clàssics. Miguel de Unamuno ho recordava en un article de 1904, titulat Guerra Civil. Un escrit en el qual lamentava que no tots tenen cura de preparar la pau en aquella mateixa mesura que la ciutadania espera. Afirmava "no hay abrazo más cordial que el abrazo que se dan los combatientes de una noble causa, una vez depuestas las armas". Venim d'un passat difícil, de guerra i de pau civil armada; venim d'una història que també compta amb un inventari de personatges generosos que enfocaren la vida i els problemes des de la grandesa i la virtut.

Ho hem vist precisament aquest any passat amb la commemoració de l'Any Maragall, el poeta que parlà de perdó i creia profundament en ablanir el cor de les víctimes. Bernardo Atxaga, Patricia Gabancho i alguns altres que aquests dies han opinat de forma tranquil·la sobre el nou escenari polític del País Basc, ho han fet apostant d'una forma clara a favor de la reconciliació i la generositat, perquè sense aquesta actitud és difícil construir la convivència en llibertat, igualtat i fraternitat. Precisament perquè venim d'una tradició cristiana, d'una fe antropològica més que racional, potser podem aspirar a recuperar aromes de perdó i preguntar-nos pel significat profund del terme reconciliació. Aquest any de 2011 commemoraren el 75è aniversari de 1936, tornarem a fer balanç de com hem evolucionat, interpretat i interioritzat una tragèdia que mai no s'oblidarà, perquè forma part de la nostra memòria i de la nostra genètica. També en aquest sentit val la pena saber on som i, sobretot, en quina direcció volem caminar. La iconografía dels terroristes, fins i tot en els instants que comuniquen indicis de bones notícies, pertany a una cultura de passat, a un temps i a unes interpretacions que expliquen altres èpoques. La ciutadania del present necessita pau.

Més aviat demanda activistes que empenyin la societat a caminar en una altra direcció. Activistes compromesos i dedicats a indicar camins nous, cans de bestiar que no facin escampar la guarda, sinó que l'encaminin a la política, a la participació i al compromís, amb els mitjans, les sensibilitats i les mentalitats del segle XXI. Una part d'aquella generació de joves que no havia fet la guerra ha governat, controlat i dirigit la societat durant els darrers quaranta anys i, en el cas excepcional dels violents, una minoria ancorada en pressupòsits obsolets ha pretès protagonitzar l'agenda política del poder. Potser els temps que vénen tornaran a ser particularment difícils. Indubtablement ho seran molt més, encara, si es debilita el sistema democràtic i la ciutadania abandona la torre de guaita. La costa és plena de pirates de tota casta, cal vigilar amb cura, però també d'una forma sana i positiva.