Deu dies és el temps que han necessitat alguns restauradors per trobar una fórmula legal complicada i una mica surreal que permeti als clients fumar. Associacions convertides en clubs de fumadors permetran als addictes a la nicotina realitzar autèntiques orgies de fum. D'aquesta manera, els ciutadans d'aquest país han demostrat que el nostre enginy només es posa en marxa a l'hora de boicotejar una norma. Bé sigui per suposades raons econòmiques, com ara la prohibició de fumar, o bé per raons morals com la dels matrimonis homosexuals, la qüestió és protestar i negar-se a complir una norma proposada per un govern.

I és que les lleis en aquest país dividit i de pandereta són bones o dolentes segons qui les posi en marxa. Així, els mateixos que ara criden i vaticinen la fi del món per un aire sense nicotina als bars i restaurants aplaudirien sense complexos la mateixa norma si vengués de la mà del seu digitat de torn. No hi ha com la disciplina de partit i de pensament. De la mateixa manera, els "orgullosos espanyols" que demanen per internet el boicot de tots els productes catalans, és a dir, aquells que el codi de barres dels quals comença amb el número 15, posarien qualque cosa més que el crit en el cel si un "radical independentista" s'atrevís a demanar el mateix però amb els productes de la resta de l'Estat. Així, el boicot es converteix en un cosa aberrant o no segons qui el promociona. Per tot això, no cal ser gaire viu per intuir que la crisi econòmica i l'estat de continu enfrontament que pateixen els partits polítics davant les eleccions autonòmiques i estatals ha fet que qualsevol iniciativa pugui ser qüestionada o elevada als altars. Si la Moncloa es gasta 400 mil euros en retrats pictòrics de l'expresident Aznar i un parell de ministres, és una despesa correcta i gens supèrflua, mentre que pagar una beca ronyosa a un estudiant sí que pot entrar al sac de la retallada.

Mentrestant, a la nostra diminuta i màgica realitat, les coses no ens afecten de la mateixa manera. Aquí vivim en el túnel del temps: sembla que la nostra memòria de peix ens nega el comodí de l'experiència. Així, el nostre president continua aclucant l'ullet a Unió Mallorquina i el líder de l'oposició confia d'arribar al Consolat sense fer res. Les càbales del poder es gesten en els partits, perquè els ciutadans som simples actors secundaris amb un paper sense text. De moment, ens toca callar, no empipar gaire i, com a molt, gastar a les rebaixes. Rebaixes impressionants que ens arriben després dels Reis, amb la ressaca de les festes, pèssimes previsions i la nòmina congelada.