DRET A ALMOINA
El mes de gener és el de la desolació. El fred, no gaire viu, és persistent i arriba a l'ànima. Quan l'ànima té fred, la vida és en blanc i negre. Si parem atenció, encara se sent el renou que fan els unglots dels cavalls reials que colpegen les llambordes dels camins, de retorn a Orient. El fred de gener és fred d'hospici. Dia 13 de gener de 1916 els homes sense feina, molts d'ells picapedrers, es concentraren davant el Govern Civil. El Batlle de Palma podia accelerar l'enderrocament de les murades, però no ho feia.

Les murades donaven jornals, encara que fossin de misèria. Des de temps enrere, els obrers demanaven deu rals de sou, l'Ajuntament en pagava sis. El Batlle era el Baró de Pinopar, el senyor Francesc Puigserver Dentierre. El consistori va decidir rifar cinquanta llocs de treball i els obrers s'hi oposaren. O hi havia feina per a tots, encara que fos a sis sous, o no n'hi havia per a cap. A Madrid governava Romanones, i la decisió va ésser pròpia de cacics: sols n'hi hauria, de feina, per als recomanats. És a dir, per als servils, per als que besaven la mà que els oprimia. La crisi de feina s'arrossegava des de l'any catorze. I la de subsistències també, perquè contrabandistes sense escrúpols i polítics corruptes desproveïen els mercats locals (o encarien els productes de primera necessitat) i s'enriquien omplint el rebost dels països involucrats en la Gran Guerra. La manifestació de dia 13 de gener de 1916 va concloure amb una concentració davant el Govern Civil.

El governador era Dionisio Alonso Martínez, un noblet madrileny al servei dels liberals, més preocupat per desfer els feus mauristes que es concentraven en els ajuntaments forans que de resoldre els problemes bàsics de la ciutadania. Els representants de les societats obreres accediren al seu despatx per parlamentar. I en sortiren amb un acord que fa feredat: ateses les circumstàncies difícils per les quals travessava l'illa, els centenars d'aturats acabaven d'obtenir autorització governamental per a demanar almoina pels carrers. Apunteu la data: 13 de gener de 1916. És una data històrica. Difícilment és pot menystenir més i més la dignitat humana.

LA FAM DELS POBRES
Tan aviat com els cavalls reials s'allunyen, s'esvaeix la màgia del començament de gener i els dies -una mica més llargs que els de desembre, s'han allargat una passa de gall- esdevenen d'una claredat insolent. Vull remarcar-ho: a l'hivern el paisatge és nuu, la fam més insolent. L'hivern és un ós blanc famolenc, amb dents de vidre. L'any setze, a causa de la guerra, les patates passaren de valer set cèntims la lliura, a valer-ne dotze; la terça de bacallà, de cinquanta cèntims, va passar a vuitanta; el llegum va augmentar quaranta cèntims l'almud i així, tot. De carbó, no n'hi havia. De farina, tampoc.

La desesperació continguda de la gent va desbordar-se el 18 de febrer de 1918. Les dones i els infants assaltaren els magatzems del moll i la Guàrdia Civil va matar a trets un adolescent, Miquel Cabotà. Aquella mort feia temps que s'anunciava. Concretament del 13 de gener de 1916 ençà, quan els obrers demanaren feina i els negaren el dret a fer-ne. És cosa sabuda: hi havia molts d'aventurers, de polítics, d'empresaris col·laboradors dels aventurers i dels polítics que s'enriquien amb la fam dels pobres. I que fomentaven la corrupció i el crim. Joan de Míner (Mancor, 1846- fons de la mar, 1922) és el prototip de criminal rural. Jornaler, lladre de corrals, tant matava per encàrrec com per iniciativa pròpia.

Amb destrals o ganivets amb fulles que se solidificaven a l'aigua clara dels bassiots d'hivern. I Antoni Soler (Sant Llorenç, ?- Badia de Santiago de Cuba, 1920) feia el pes de qualsevol pinxo urbà amb pistola a la butxaca. Va ésser un dels més coneguts pistolers a sou de la Patronal a la Barcelona de les fàbriques. Tanmateix, la seva carrera va començar a Palma qui sap quan. L'11 de gener de 1915 va participar en l'atemptat a trets contra un policia, a un carrer de l'Eixample. L'acompanyaven quatre més, entre ells un torero força conegut. Va ésser el gener, ja ho he dit, en un temps com ara, clar i metàl·lic: quan les persones senten, més que mai, un cert desemparament, un fred que se'ls apropa i vol ésser company seu, encara que ningú no vulgui la seva companyia.

TUNÍSIA IDÈNTICA
En el jardí de casa han florit dues roses color de te i les fulles semblen de paper. De manera que més que anunciar primavera, confirmen, amb el color apagat i el tacte aspre, que som a l'hivern. L'expressió dels homes que anaren a exigir feina al Govern Civil i reberen permís per a demanar almoina, no em fuig del pensament. No els vaig veure les cares per saber quina va ésser, l'expressió, però he tingut temps d'imaginar-me-la. D'altra banda, els camins de la lectura són tan inescrutables com els que ens depara el destí. Coneixia aquesta història des de fa anys i panys, no en debades Pere Gabriel en feia una menció en aquell catecisme que va suposar "El moviment obrer a Mallorca".

Però l'he recordada, inesperadament, amb la lectura de papers dispersos que apareixen a la meva taula de feina. Casualitat? I tant! Tanmateix, la indignació per un fet tan llunyà té una fàcil translació al present. A una ciutat de Tunísia ha mort, fa cinc dies, Mohamed Bouazizi, de vint-i-sis anys. Bouazizi s'havia llicenciat en informàtica. Però estava a l'atur, i per tal d'ajudar econòmicament els pares es dedicava a la venda ambulant. Concretament venia fruites i llegums, de carrer en carrer, amb un carretó. I se'n sortia prou bé. Fins que va topar amb la policia -la de sempre, la mateixa que va disparar contra Cabotà-, i adduint que no tenia llicència per a dedicar-se al comerç va desballestar-li el carretó a cops i a puntades de peu.

La resposta de Mohamed Bouazizi va ésser immediata: no hi havia motiu per a l'esperança, va calar-se foc com els bonzes. En conclusió, ha mort cremat. I resulta que jo l'estimava. No m'era desconegut. Faig d'imaginar-me la seva mirada, i puc suposar que era idèntica a la d'aquells centenars d'homes condemnats a fer de pidolaires a la Palma de fa un segle. I certament ho era, perquè els seus ulls joves s'havien acostumat a veure el mateix paisatge de podridura moral que ells havien vist. Els opressors i els oprimits, aquí i allà i a través del temps, tenen el mateix perfil.