Una absurda glòria de matar (1885)

"A les reunions socials, al carrer, pertot arreu es parlava de la guerra i només de la guerra; els periòdics no s'ocupaven d'altra cosa; a les esglésies es feien pregàries pel feliç resultat de la campanya militar; no es veien més que rostres exaltats pel dolor i per la febre, i no se sentien més que conversacions inflamades sobre les eventualitats possibles de la lluita. Negocis, arts, teatres, havien passat a ocupar un lloc molt secundari. Es pensava, unànimament, que ningú no tenia dret per pensar en allò que no fos el drama històric que s'havia de representar. Les proclames dirigides a l'exèrcit, que li prometi amb frases altisonants la glòria i els llorers de la victòria, les desfilades de tropes amb banderes a l'aire, les músiques dels regiments, els discursos patriòtics, els articles de la premsa que anaven carregats d'entusiasme pur i ardent patriotisme, les crides constants als valors, a l'honor, al deure, a la bravesa, al sacrifici, la seguretat que Déu crida un poble als seus més alts destins... Tot plegat causava l'atmosfera d'heroisme que inflama i exaspera l'orgull nacional. Les etapes de la guerra, els incidents que són conseqüència obligada d'aquella, fan que neixin i cresquin vora d'aquests sentiments d'altres de menys lloables. Fan la seva aparició en la lluita la set de conquesta, l'odi, l'astúcia, la crueltat; però tengui's present que aquestes i altres qualitats no menys belles les posseeix exclusivament l'enemic, la inferioritat moral sempre la pinten evident. La seva derrota és el triomf del Progrés...".