Ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Poc o quasi gens "balears". Per esbrinar si el sentiment de balearitat havia avançat, la revista El Mirall ens plantejà avaluar si el fet de compartir òrgans d'autogovern comuns ha servit per a aprofundir en la creació d'una identitat balear. Basta veure els títols de les aportacions dels altres dos articulistes - "Baleàrics? Els menorquins, què som?" de Joan F. López Casasnovas o "Quin balearisme, avui?" de l'eivissenc Isidor Marí- per copsar que s'alineen amb els interrogants. La indecisió amb què m'han respost sempre les persones a les quals he fet la pregunta ja mostren la tendència. És allò de: som mallorquí. No som balear, o no ens sentim balears a bastament, o som "de les Illes", així com qui no ho diu. Per molt que la circumscripció administrativa -abans "la provincia o la región", dos termes amb mala connotació- ens faci partícips de la mateixa deriva: la pertinença geopolítica a la comunitat autònoma de les Illes Balears (les illes orientals de la península Ibèrica, d'Al Andalus com deien els musulmans, i vull evitar-los els condicionaments històrics, que van des de la diferenciació antiga entre Gimnèsies i Pitiüses, passant per l'ocupació britànica de Menorca).
La insularitat és un dels tòpics que fonamenta part de les característiques físiques, històriques i socials de les Illes Balears. Per a algú també les psicològiques, en considerar la insularitat conformadora d'identitats especials; des d'un sentiment de seguretat-inseguretat fins a una mentalitat conformista, d'inèrcia, algú hi assenyala el caràcter malèvol dels illencs. Qui sap. A això hi hem d'afegir la creença, quasi un axioma, que les Balears, més que conformar un tot connex i estructurat, són submons apart cada una d'elles. L'aculturació i estandardització social d'aquests darrers anys fan que la insularitat s'hagi convertit en un atribut diferent -per mor de l'allau turística, el fenomen de la globalització o la immigració- però es mantenen els sobrecostos econòmics. Per tot això, als antics debats sobre insularitat i identitat, hi hem d'afegir components nous, com el de la resistència o la supervivència com a poble. I dic antics debats als del provincianisme, regionalisme, nacionalisme, pancatalanisme, espanyolisme i, efectivament, el balearisme
Tant hem marcat les diferències -pràcticament a cada illa i illot existeix una espècie de sargantana endèmica- que menyspream les similituds, tant les ambientals com les de la nostra història compartida. El tronc d'unitarisme que fou la conquesta catalana, amb la llengua per estendard, no fan de pal de paller fort a bastament, els projectes de pertinença queden diluïts en les ànsies insularistes. El que serien comarques d'un mateix territori aquí, amb la mar per frontera, illes, costa molt més refermar-les, i no en parlem quan hi afegim l'atracció gravitacional de pols més poderosos que Palma: Barcelona per als menorquins o València per als eivissencs. Fins i tot els qui tenen més clara la pertinença a alguna casta d'entitat unitària, lluny dels àmbits centralistes espanyols, han de fer filigranes per demostrar-ho. Des de La nació dels mallorquins de Josep Melià, passant per La nació dels menorquins de Nel Martí (però no La nació dels balears), i ho han de combinar amb la pretensió -com aquelles pepetes russes que van unes dins les altres- de superposar, sense violència ideològica, realitats que hom percep diferents.
És allò de la nació emocional o íntima (cada una de les Illes); la nació política (les Balears); la nació cultural (els Països Catalans). Filigrana que s'ha de fer tant per solucionar les ànsies insularistes, la "realpolitik", el fet de pertànyer a la comunitat que parla català... És cert que l'Estatut d'Autonomia de 2008 eleva els consells insulars al rang d'institucions autonòmiques per les competències transferides, ja no són simples organismes d'administració local. És el reforçament d'una línia federalista-insularista, lluny de les diputacions, centralitzades a Palma, rebutjades sobretot pels menorquins. Tanmateix les illes menors continuen amb els seus memorials de greuges contra l'illa major, a la qual cosa se sumen les actituds antimallorquines -i no en parlem de les antieivissenques dels formenterers-, reforçades per alguns mitjans de comunicació a les Pitiüses o per algunes forces vives a Menorca.
L'antimallorquinisme és indestructible ja que no és més que una versió del petit contra el gros, retroalimentat constantment per l'aïllament físic -ja que ara no és comunicacional, a l'era de l'internet-, per la manca de massa crítica poblacional que impedeix assolir determinades funcions, ja siguin les universitàries o les hospitalàries: un menorquí o un eivissenc, i no en parlem d'un formenterer, no accedeix als mateixos serveis que els altres ciutadans de Balears, i de retruc que els de l'Estat espanyol, pagant els mateixos impostos. Les inversions prioritzen l'illa major. Els costos de la insularitat malsolucionats continuen alimentant antimallorquinisme que té com a colofó antibalearisme.
S'hi poden oposar elements de confraternització recent com puguin ser el Parlament balear (amb la supravaloració del vot dels electors de les illes menors) o els consells insulars amb competències reals, la tasca balearista de la televisió autonòmica IB3 retransmetent actes i festes populars de totes les Illes, l'existència de la UIB descentralitzada, els viatges entre illes incentivats dels jubilats, l'existència de textos didàctics amb les Illes Balears com a subjecte educatiu, etc. que no han estat capaços d'assentar significativament el procés de la balearitat. Ho podem demostrar amb les anomenades arrels de pertinença; la gent se sent menorquina, eivissenca, formenterera o mallorquina d'una forma aclaparadora, més del 70%; tot i que el sentiment de balearitat ha augmentat un poc, en percentatges que freguen el 20%.
Acabada La via menorquina del creixement, i posats uns fonaments similars a totes les Illes, instaurats sobre el turisme i la venda de residències, ara cada illa cerca una via a la diferenciació, no per ànsies d'antibalearisme, sinó purament per augmentar el seu poder d'atracció de visitants. Les propostes balearistes han estat magres. Fa uns anys sorgí la plataforma Sus Balears! Però prest hagueren de donar explicacions, ja que "hi havia gent que creia que el Sus Balears! rebutjava tant l'àmbit polític dels Països Catalans com els illencs més immediats perquè es limitava a un àmbit artificial: el de la província espanyola de les Illes Balears, elevada a la categoria de comunitat autònoma". Aquesta acusació es basava en la creença que és difícil qualsevol tipus d'unió suprainsular satisfactòria o que Balears és un invent del centralisme de Madrid. Aquest ideari de projecte d'articulació comuna ha estat aprofitat -un pseudobalearisme- en funció d'interessos electorals o espanyolistes; un pseudobalearisme raptat pels partits de rang estatalista que els projectes nacionalistes arrelats han rebutjat per aquests motius i han optat per organitzar-se illa per illa, deixant la balearitat irresolta i amb una mirada de sospita.
Ni per fer una enciclopèdia comuna ens hem posat d'acord: n'hem fetes tres de diferents. Ni per un himne comú ens hem avingut. Fa mal avançar en el consens social que es necessita per acceptar la balearitat. No és estrany que les reflexions erudites recents continuïn amb expressions com "una comunitat autònoma homogènia però diversa", "una realitat pluriinsular comuna però diferenciada", "un espai divers però coherent"... Una equació sense resoldre. O sense solució. O sense gaire voluntat per posar-se d'acord.
La Balearitat impossible
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
COMENTARIS
Això de dir Menorca a sa segona més gran és una herència romana, com dir setembre, octubre, novembre i desembre (respectivament, es que fa set, vuit, nou i deu) an es mesos que fan nou, deu, onze i dotze. Gener i febrer s'afegiren en es principi de s'any i no en es final i això provocà es desfassament, que crec que algun dia s'hauria de corregir. Ebusus i Frumentaria, més petites que Minorica (no les podem fer més grosses, ni ganes), s'afegiren a sa família i es nom de Minorica perdé sentit. Entre Eivissa i Formentera hi ha certament unes diferències respecte a ses "Balears pròpiament dites" (per què no deim Balears Velles i Balears Noves, com deim Catalunya Vella i Catalunya Nova?) però no deixen de formar una unitat
Crec que el meu comentari era força bo d'entendre. Es veu que hi pastura molt de cap-de-pinyol per aquests indrets.
Jo sé que som balear, però hi ha un caramull de complexos que m'impediran mai poder-me'n sentir. Ho tenim quasi tot en comú, però ens apassiona cultivar la diferència. Fins i tot a la sobrassada balear li deim sobrassada mallorquina. El mateix passa amb l'ensaïmada, comuna a totes les illes, però que intentam atribuir-la sols a una. Les balears existeixen a la realitat, però els negam un lloc en la nostra interpretació de la realitat.
Jo he proposat que Menorca es diga Nura, i així li dic en es meus comentaris, per així superar sa contradicció des primer cometari. Sona més lògic dir Mallorca, Nura, Eivissa i Formentera (o fins i tot posant Nura en primer lloc, per exemple) que Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Si a algú que no té ni idea d'on són ses Balears se li mostra un mapa amb es noms corresponents de ses quatre illes i se li demana que lligui noms amb illes, segurament posarà Mallorca i Menorca a ses més occidentals, és a dir, a Eivissa i Formentera, perquè entendrà que dos noms que fan joc es corresponen amb dues illes que estan molt pròximes, que és es cas de Formentera i Eivissa.
Reiter una cosa que he dita moltes vegades i és que es sentiment de balearitat (ni es de pitiüsitat) no qualla a causa des provincianisme i des caciquisme que regna a ses nostres societats, que fa que coneguem molt més Madrid que ses altres illes. Jo cada any pos peu a ses quatre illes i no conec Madrid, per cert.
I un apunt: Eivissa i Formentera en realitat no tenen com a pol d'atracció València sinó que hi ha bastants més relacions amb Barcelona (i, si apures, amb Madrid, per més inri). Hi ha, en tot cas, molt més professorat d'origen valencià as instituts que a Mallorca i a Nura, senzillament perquè a Eivissa si més no hi ha en comparació poc nivell cultural i poques titulacions universitàries, una societat més desestructurada de la qual surt evidentment poc professorat
BALEARS, TOT SOL, FA RENOU DE BUIT
Pareix que ressuscita el concepte de personalitat balear. I dic que ressuscita perque En Joan Estelrich a un escrit seu a "La Revista", el gener de 1917, ja deia que els polítics del règim parlaven sobre aquest concepte. Això del balearisme pareix una maniobra destinada a fer-nos veure un arbre però no el bosc i crec que és un concepte artificiós puix es podrien comptar amb els dits d'una mà els que es defineixen com a balears quan són interrogats sobre la seva "regió o "província" d'origen o els que diuen que parlen "balear" puix quasi sempre els illencs diem que parlam mallorquí, menorquí o eivissenc sense voler jutjar ara quin percentatge de nosaltres admet que mallorquí, menorquí i eivissenc són sinònims de llengua catalana.Endemés Balears és un nom arqueològic que només correspon a dues de les illes, que fou ressuscitat el segle XVIII i que no ha estat assumit pel poble. La unitat balear no ha existit puix el 1518 els mallorquins es queixaren d'ésser tractats a Menorca, en matèria fiscal, com a estrangers i el 1646, per justificar l'oposició al nomenament d'un rector eivissenc per a la parròquia de Campanet, la Universitat de Mallorca faria constar que Eivissa, Menorca i Mallorca no formaven un cos "ni una Generalitat, ans bé tenen cada una la sua Universitat separada..."; tenen així mateix les dites tres illes les sues pròpies lleis i finalment tenen sos privilegis diversos".
Vegem l'opinió de MENORQUIT sobre això que expressà a un article publicat a "La Voz de Menorca" i que també aparegué a "La Veu de Mallorca" el 24 de juny de 1931, del qual jo només en copio diversos fragments:
"...On és la llengua i on és la història netament balear?... entre Mallorca i les altres illes germanes no existeix una mentalitat anàloga i sí moltes vegades divergent i àdhuc oposada. El fet geogràfic no desment el fet de desintegració que senten les illes menors... Per tant, una mentalitat conexa baleàrica no existeix avui, ni ha existit mai, ni creiem que faci mica de falta la seva existència. I la llengua balear?... el català de Menorca té una infinita analogia fonètica amb el català de la costa Brava catalana que no té amb el català mallorquí... A Menorca pronunciem com a Barcelona la "o" àtona amb el so de "u " en tots els casos, i a Mallorca, igual que a València, pronuncien "o" tancada o breu. Tampoc elidim, com fan els mallorquins la "a" àtòna final de paraula en una porció important de mots esdrúixols... I quant als articles determinats "es" i "sa" que algú ha volgut presentar com a purament baleàrics, en certes contrades catalanes, a mants poblets de la Costa Brava trobem també aquesta diversificació. La llengua catalana és una i sola, tan a la Catalunya estricta com a la Catalunya insular, que és el vertader nom del nostre arxipèlag... I anem ara a la història balear. Es possible d'aplegar en un motllo merament balear, es poden reconstruir dins un sol rector pensament substantiu purament balear els fets i les tendències dels pobles insulars durant els segles? La història balear, en el sentit d'història d'una nacionalitat, d'una col·lectivitat etnogràficament delimitada no es pot fer. Mallorca, ni en el període en que fou reialme independent tingué una fesomia estrictament baleàrica; mai ha existit el "fet diferencial†mallorquí o balear, respecte a. Catalunya. Les illes catalanes, la Catalunya Insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre elles i compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspirem...
El nom de Balears és un mite, una paraula sense consistència ideològica, tot buidor i negació... Volem ésser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però Balears tot sol ens fa renou de buit".
El concepte balear expressa només una part del conjunt català com van expressar diferents autors a diverses èpoques.Vegem-ho:
"En algunes ocasions el monarca català (es tracta de Jaume II d'Aragó) faria sentir a l'oncle (Jaume II de Mallorca) la seva superior jerarquia: per exemple, quan el primer d'Abril de 1303 li faria revocar un nomenament de cònsol a Tunis, recordant-li que el privilegi de representació de TOTS ELS CATALANS corresponia exclusivament al sobirà de Catalunya -Aragó.
(Del llibre: "La tràgica història dels reis de Mallorca") .
-LA NACIONALITAT CATALANA
¿Ho som nosaltres una nacionalitat, diferent de la castellana, de la gallega, de la basca? I prou que ho som, per més que qualcú, sols de sentir-ho tregui foc pels queixals, mos tiri carrerons de llamps i pestes que, gràcies a Déu, no mos tocaran ni un fil de roba, perque mos abriga una corassa incontrastable: la fonda convicció del nostre dret i la seguredat del nostre triomf definitiu. Prou que ho som una nacionalitat; en tenim tots els símptomes, distintius i caràcter. Tenim l'idioma.
-QUE TE QUE VEURE MALLORCA AMB CATALUNYA? ¿ SOM CATALANS ELS MALLORQUINS? (Fragments).
...La història te dirà que fou el rei En Jaume I qui amb sos catalans (si hi havia aragonesos, eren molt pocs) vengueren a rescatar Mallora dels sarraïns que l'oprimien, La història te dirà que el rei En Jaume donà una admirable carta pobladora, plena de llibertat, amb casi tots els drets que la ciutadania moderna gaudeix, per tots aquells que venguessen a poblar l'illa, i vengueren gents de casi tots els endrets de Catalunya, que s'establiren aquí; hi deixaren llurs fills, i així de generació en generació resulta la població mallorquina, de la qual som sortits tots nosaltres; i per això tots nosaltres duim encara per llinatges els noms de les poblacions catalanes d'on vengueren els nostres avantpassats. Recorreu les muntanyes i plans de Mallorca amb llurs viles i possessions (masies) i vos trobareu pertot arreu amb noms de casa i de llocs de Catalunya. Si el poble mallorquí no fos sortit de Catalunya ¿ tendria cap explicació aqueix fet incontrastable? ¿En tendria d'explicació, un altre fet, més expressiu, més gros encara, que els mallorquins dels sigles XIV i XV se diguessen "catalans de Mallorca"?... Un altre n'hem trobat, de fet, ben significatiu també, dins la novella Revue de Dialectologie Romane, de Brusselles, T.I, p. 73, dins un magistral estudi del Dr. Schädel, Die Katalanischen Pyrenaeendialekte, i és que un Estatut de la Universitat de Montpeller de l'any 1155 defineix que s'entén per Nació Catalana (els estudiants se dividien en nació provençal, borgonyona i catalana), i diu que la componen "scolares de regno Majoricarum et Comitatu Rossilionis, qui omnes saltem in dicto studio Cathalani apellantur" (els escolars del reine de Mallorques i del comtat del Rosselló els quals, almenys en aquest Estudi s'anomenen comunment catalans)... Decadent l'esperit patriòtic, esmorteïda, atrofiada la consciència de la nacionalitat pròpia, s'afluixaren els vincles de germanor i s'oblidaren els de sang entre Mallorca i Catalunya; i acabàrem per oblidar la nostra història, la rel de la nostra nissaga, el nostre origen. Vengué per bona sort el Renaixement català, que ens ha despertat, gràcies a Dèu, la nostra consciència ètnica. Per tot això la nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat si l'hem de recobrar, no l'esperem de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de "provincianos". La nostra personalitat ètnica, si l'hem de recobrar, ha d'ésser amb Catalunya. Allunyar-mos de Catalunya és una al·lotada, una ximplesa.
(Conferència llegida per n'Antoni Maria Alcover l'any 1909).
...Ara bé, la nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s'estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d'Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assoleiades Illes Balears... Mallorca i, amb l'illa blava, tota la daurada Catalunya insular és, després del Principat, la regió més catalana, la que serva amb més puresa l'espiritualitat de la raça a pesar de que en protestin i s'hi revolti irada la mala fe i la sàvia inconsciència de certs mallorquins geogràfics que no volen avenir-s'hi per la raó incontrovertible de no haver-ne'ls-hi parlat mai la cu1tura d'un estat, d'un poder oligàrquic, que aferma son domini estrafent la veritat... I, nogensmenys, a pesar de tot l'esforç dels darrers conqueridors, Mallorca és catalana per la raó de son propi esser. Es catalana per la sang i per la població darrera. Es catalana per la llengua, efluvi encisador de l'ànima dels pobles. Es catalana per la tradició, la història i la futuritat. Es catalana perque ens ho confirma el dret jurídic, l'art i els costums no estrafets per la ponentada. Ho és, ciutadans, per la pròpia voluntat dels insulars conscients...
(Del llibre: "La catalanitat de Mallorques", de Pere Oliver i Domenge).
...Esser català de Mallorca no suposa la necessitat, ni tan sols la conveniència, que la nostra illa s'hagi de sotmetre forçosament a la Catalunya del continent. Vol dir simplement que la nostra sang és sang catalana i que la llengua que parlam és la catalana. La raça i la llengua constitueixen efectivament el cos i l'esperit d'un poble, i un poble que viu amb el mateix cos i el mateix esperit d'un altre poble és evidentment el mateix poble...
(De la revista: "La Nostra Terra", Octubre 1932, per Antoni Salvà).
Fins aquí les opinions de diversos autors.
Per acabar, diré, que no és clarificar el problema dir que Mallorca es divideix en dos bàndols: els catalanistes i els mallorquins. Aquesta opinió, més tost tendenciosa, ja devia estar un xic estesa devers l'any 1917, la inexactitud de la qual fou la causa de que l'article següent se n'encarregàs de dir amb quina part del poble mallorqui estaven barallats els catalanistes:
...Seria inexacte dir que els catalanistes mallorquins vivim barallats amb el poble de Ma- llorca: no cal confondre aquest amb una certa "classe" de la societat "palmesana" -aquella mateixa classe a la qual don Miquel d'Unamuno, el pensador castellà que volien encarar-nos, sol escopir el seu despreci, i que, aqui com per tot, constitueix l'enemiga nata de tota idealitat viva...
Qui escriví això, (aparegut a "La Veu de Mallorca" pel maig de 1917) fou Miquel Ferrà que havia nat a la ciutat de Mallorca i, "malgrat" aquest fet era catalanista.
Ens uneix la catalanitat; com ho fa amb comarques tan diferenciades com, p. e., el Baix Ebre, el Pallars Sobirà o el Maresme.
Si Menorca, Balearis Minor, és la menor de les illes Balears, com pot ser que Eivissa, i no diguem Formentera, que són molt més petites, siguin balears?
Pens que la solució és a Madrid.
Si no vaig errat els mesos que es varen afegir són juliol (en referència a Juli Cèsar) i agost (en referència a August).