No és ben bé el mateix la corrupció política que la corrupció de la política. La relació causa/efecte pot i sol existir, però no necessàriament ha de ser automàtica. La corrupció política se sol substanciar en guanys econòmics il·lícits, directament o indirecta, mentre que la corrupció de la política té un catàleg molt més variat d'armes de destrucció de la democràcia. De corrupció política, els mitjans de comunicació se n'han vist inundats, de manera que el lector ha arribat a perdre el conill -mal assumpte, perquè dificulta una clara atribució de responsabilitats-, en aquest embullat scalextric de pagaments en doblers i en espècies. Tenim alguns partits que no sancionen els seus militants corruptes, sinó que els premien amb nomenaments varis, des d'una capçalera de llista fins a una assessoria. Així, la corrupció política avança sense que la societat en descobreixi l'antídot, segurament per manca d'interès en la recerca.

Tot Mallorca, per començar; però també Marbella, Gürtel, Palau de la Música, Santa Coloma de Gramenet, Castelló de la Plana, etc., etc., són escenaris de corrupció en nombre suficient com per plantejar-se la necessitat urgent de passar del garbell al sedàs per habilitar els aspirants a l'exercici de qualsevulla activitat que permeti l'accés a la política i/o a la caixa pública. La corrupció de la política és una pandèmia amb un quadre simptomàtic atapeït, variat i complex. Sol manifestar-se amb alguna forma de patrimonialització sectària de béns o de potestats de l'Estat o de la institució en la qual es maneja el corruptor. Aquests dies ha aparegut a la premsa un exemple de corrupció de la política que podria ser fixat en els manuals per la seva claredat. S'ha produït en el context decebedor de les eleccions al Parlament de Catalunya.

El fet és que el Ministre de Foment, el senyor José Blanco, ha més que insinuat que el traspàs de la gestió de l'aeroport del Prat a la Generalitat de Catalunya dependrà del resultat de les eleccions. Altrament dit: l'Estat cediria poders sobre l'aeroport si a Catalunya pogués negociar amb els socialistes: "Tens el meu compromís, li ha dit a Montilla, i amb tu resoldrem aquesta assignatura pendent". Tot i que sempre hi ha un entrellat de complicitats sinuoses i de promeses sibil·lines -o d'amenaces velades, segons- entre el poder central i l'autonòmic, prometre la gestió o la cogestió d'un gran aeroport com el de Barcelona si Montilla és president de la Generalitat esmicola qualsevol noció de decència política.

Un país és més que una oportunitat de governar. Les necessitats d'un poble sorgeixen i són percebudes al marge dels partits polítics, de manera que si ara els empresaris convocats per Rodríguez Zapatero es negassin a col·laborar en base a la distància política que els separa, adoptarien la mateixa actitud que José Blanco en vincular el bé del país a l'elecció de Montilla. La perversió de la política pot explicar-se a les criatures a partir d'aquest exemple, perquè el cas presenta els elements necessaris de deslleialtat institucional i d'ús sectari dels poders de l'Estat per fer entenent allò que és -també- causa i efecte de la corrupció política.