En defensa pròpia (1897)

"Avui em dirigesc a vossenyoria, suplicant-li se servesca respondre'm si tinc dret o no de celebrar la Santa Missa, ja que el fer-ho és de dret diví per a tot sacerdot degudament ordenat. Puix no fou un bisbe, ni un papa ni l'Església, sinó el mateix Jesucrist que ens digué en la Cena, després de les paraules de la consagració: Això fareu en memòria de mi. ¿Amb quin motiu reaonable se m'ha tret de les mans el calze que Déu hi posà? L'únic motiu que al·lega vossenyoria és per no haver obeït el manament d'anar a Vic.

He dit cent i una vegada el que m'esperava allí (el manicomi) i ho he provat amb una carta a vossenyoria. Ara diga'mó Vossenyoria també té superiors. Si un s'empenyàs a fer-lo passar per boig, i li manàs ficar-se al manicomi. L'obeiria? A mès, si vossenyoria em manava en una carta anar-hi, Déu m'ho prohibia en els deu manaments i aqueixos en sana moral, no es trenquen per res i per ningú. Altrament fins els màrtirs faltarien, no obeint les tiràniques autoritats que els manaven doblar el genoll als déus falsos. Si vossenyoria m'ha castigat per desobedient, Déu em premiarà i em premia ja en alguna manera per obedient.

Mes, on i en què em troba vossenyoria en culpa i de gravetat i de la suma gravetat que calia per poder-me despullar de les llicències in divinis? Si he comès algun crim que el publiqui, però abans que el provi davant del poble; que el provi davant del món enter; que el provi in facie Ecclesiae, com jo provo el que afirm. Si no dóna proves, senyal que no les té; senyal que no s'ha obrat en justícia en un assumpte de vida o mort per un ministre de Déu. La Santa Missa és per ell aliment de l'ànima i enclou també l'aliment del cos, sobretot per aquell qui cruel i traïdorament s'han presos tots els mitjans de subsistència, com si es tractàs de retre per fam a una fera dintre son cau".

Així s'expressava el poeta Jacint Verdaguer en els seus escrits a la premsa, concretament en les pàgines de El Noticiero Universal de Barcelona i en aquestes dates. A causa del que ell considerava un malentès a casa del Marquès de Comillas, on el capellà feia d'almoiner, les coses se li havien posat en contra i no va veure altre manera de defensar-se que per escrit i en la premsa, a la vista de tothom, quelcom que l'Esglèsia oficial rarament ha volgut qualque vegada assumir. Ho va fer amb valentia quan el volien fer passar per boig i tancar-lo en una clínica psiquiàtrica d'aquell temps, que el qui hi entrava, si veritablement no era boig, hi tornava. N'hi ha prou de llegir les informacions d'aquell temps, especialment les del doctor Charcot, que va haver de transformar de daltabaix el gran manicomi de la Salpetrière, a París. Allà i abans de la vinguda del famós personatge, com a tots els altres manicomis d'Europa, els interns eren maltractats, un extrem que Verdaguer, en cap moment, es va permetre d'ignorar.