Els bous del llaurador (1846)

"El dia era clar i ple de pau, i la terra, acabada de badar per la reixa de l'arada, exhalava un lleuger vapor. A la part alta del camp destacava la figura d'un jai d'esquena ampla i rostre greu que recordava el personatge de Holbein, però la vestimenta del qual no revelava indigència. Guiava greument una arada antiga, estirada per dos assossegats bous de pàl·lida pell groga, veritables patriarques de la prada, de gran talla, eixuts, de llarg encara que despuntat banyam, antics companys de fatiga, que un llarg costum havia convertit en germans, com se'ls anomena en el nostre món rural, i que, privats un de l'altre, es neguen a treballar amb un nou company i es deixen morir de tristor.

La gent que no coneix les zones rurals considera una faula l'amistat del bou pel seu company de jou. Aquests, que vagin a veure en el fons d'un estable el pobre animal, magre, esgotat, que s'espolsa amb la cua els seus costats sense carn, rebufant amb por i rebuig els aliments que li presenten, els ulls sempre mirant la porta, rapinyant amb el seu unglot el lloc buit que té al costat, ensumant el jou i el corretjam que el seu company ha portat, i cridant-lo, sempre seguit, amb bramuls que fan llàstima.

El vell llaurador treballava a poc a poc, en silenci, sense esforços inútils. La seva dòcil junta no s'apressava més que ell; però gràcies a la constància d'una tasca sense distracció i sense despesa de forces que no fossin regulades i sostingudes, el seu solc restava conclòs tan ràpidament com el del seu fill, el qual, a una certa distància, conduïa quatre bous menys cepats sobre una franja de terra més forta i pedregosa. I tanmateix, el que va atreure tot d'una la meva atenció constituïa, veritablement, un bell espectacle, un digne motiu per a un pintor. A l'altre extrem de la plana llaurada, un home jove d'agradable continent guiava un tir magnífic: quatre parells d'animals joves, de pelatge obscur lleonat i reflexos candents, amb aquests caps curts i rinxats que mostra el bou encara brau...".

Aquest és un fragment de la novel·la Le mare au diable (La bassa del diable), de la ja clàssica George Sand, que, en aquest capítol, gira a l'entorn dels bous llauradors amb una tendresa tan romàntica com femenina. Escrita i publicada al cap de vuit anys de l'estada de l'autora a Mallorca, Sand s'hi replanteja el món rural del seu país i lloa els esforços del pagès que ha de consumir les seves forces i els seus dies "solcant la sina d'una terra avara per tal d'arrabassar-li els tresors de la seva fecunditat"; quelcom que, al final del dia, no troba altra recompensa que un tros de pa negre i aspre... En els sentiments dels camperols hi xoca la trista tradició de contrasentits feudals i la natural ànsia d'alliberament i de justícia. Però, com arribar a tals reivindicacions sense trencar un estatus de segles? Idil·lis, festes, noces, celebracions que només suposen un petit parèntesi entre llarguíssimes diades de doblegar l'esquena i banyar-se en suor.