Salvar les traces del seu pensament

Paul Weller, tota una fita del pop britànic, diu que fer música és començar constantment de zero. És possible que el músic sàpiga que aquest és el signe del temps. Hi ha molt pocs sectors d'activitat humana en els quals la feina ben feta et permeti reprendre en lloc de recomençar. El món s'ha accelerat, la vida és en ple atac epilèptic, i ja no tenim temps de pegar un cop d'ull als mèrits acreditats per les persones a l'hora d'incorporar material humà a una o altra tasca, individual o col·lectiva. Vol dir això que l'experiència és un valor a la baixa, tant que ja no cotitza en la immensa majoria de mercats.

Molts ho hauran pensat aquests dies arran de la mort de Fèlix Pons. Repassant per la via ràpida la nòmina socialista del moment, no se'ns apareix cap perfil que contengui les seves capacitats, fruit d'una vida d'exercici professional, d'estudi, de vivències, d'aprenentatge ininterromput, de lectures, de reflexió constant sobre tot allò què interessa a l'home i a la Terra: l'experiència, senzillament.

Quants d'anys fa que Fèlix Pons havia fet un discretíssim mutis per l'esquerra i mantenia amb elegància aquest distanciament públic de les coses del dia a dia? Els fets de la política no l'havien llançat a la cuneta, com a d'altres, sinó que es va apartar del brogit en un moment de plenitud intel·lectual. Quines persones -no parlem de situacions, en aquests casos-, quines persones crearen buits i estroncaren corrents, o no encertaren a fer la crida, perquè un home com Fèlix Pons decidís viure la política des de la barrera?

És una història que hauria d'haver deixat cicatrius en alguns dirigents del PSOE local, però l'autocrítica no és una pràctica habitual perquè pot obligar a la rectificació. En qualsevol cas, el seu partit, mentre, ha anat empobrint-se culturalment, intel·lectualment: per instint de supervivència, la mediocritat defuig el contacte amb tot allò que la posa en evidència.

Parlam, en fi, de l'experiència com a valor triturat per l'estrèpit de la vida moderna. Des d'aquesta experiència, a persones com Fèlix Pons, a la força els ha d'escarrufar l'actuació d'alguns consellers, i altres homes forts dels governs formats pel seu propi partit, sovint sense que ningú hagi tengut la delicadesa d'adreçar-los una consulta. Molts d'errors de conseqüències fatals els veu venir l'experiència d'una hora lluny, però li han cegat les cordes vocals abans de declarar-la inexistent. Mentre, les coses importants estan en mans de gent que comença veritablement de zero i que, en molts de casos, té escasses possibilitats de sortir d'aquest rotllet.

De Fèlix Pons, almenys, n'hauríem de poder mantenir les traces que el seu pensament hagi deixat en escrits de tota casta, articles, conferències, algunes intervencions parlamentàries... El PSOE local se n'hauria de fer càrrec, com a primer responsable d'aquests anys de silenci. En cas de desinterès, això que en deim societat civil té dret a reclamar l'herència intel·lectual i política d'aquest home que han enterrat sota algunes capes d'elogis de compromís i no tantes reflexions acurades com hauríem pogut esperar.