Mirall o martell

TW
0

"És ben simple d'explicar això. Imagineu-vos que el carter un bon dia truca a la porta i diu: crec del cert que tinc una carta per tu, però no sé on és. Si ens avenim de preu, potser te la pugui buscar i donar". Aquest va ser l'inici de resposta, a una pregunta sobre la neutralitat de la xarxa, que ens va fer Michael T. Jones, un dels portaveus de Google, dijous passat a Barcelona, en el decurs d'una conferència a la UOC. Jones es referia en concret a la dèria de les operadores de telecomunicacions de voler fer pagar una taxa a Google, emparant-se en el fet que tot el negoci del cercador descansa justament en la infraestructura que elles proporcionen. Ben bé, quan hom parla de neutralitat a la xarxa, normalment es refereix al principi que tracta d'assegurar l'absència de restriccions -tant per part de governs com de proveïdors i d'operadores- sobre contingut, llocs, plataformes i tipus d'equipament emprat per accedir a la xarxa, així com sobre les formes de comunicació permeses.

Així, la neutralitat de xarxa asseguraria, per exemple, que les operadores no poguessin prioritzar uns continguts -els seus o els d'altres proveïdors- per damunt d'altres. Una opció que comença a ser reclamada per part d'algunes de les productores de continguts audiovisuals, per tal de garantir una millor distribució de la seva producció als subscriptors de pagament. Vindria a ser una cosa com ara si els concessionaris d'una autopista només deixassin passar sense entrebancs els vehicles d'unes determinades empreses de logística i posassin tota casta de traves als altres. Un altre exemple de no neutralitat seria la taxa -inspirada en els cànons de societats d'autors- que volen posar a Google i a qualsevol altra companyia que basi el seu negoci en la xarxa, de tal manera que, si se n'arriben a sortir, les operadores cobrarien dues vegades, als usuaris, d'una banda, i als que faciliten justament que la xarxa -i per consegüent, les operadores- en tingui, d'usuaris. El debat sobre la neutralitat a la xarxa és ben viu aquí i allà, sobretot allà, on ja han començat la batalla judicial entre reguladors i operadores i, com la cadena de don Joan, té dies; vull dir que de vegades els vents bufen a favor de la neutralitat i d'altres en contra, ben en contra.

En qualsevol cas, la conferència de Jones, titulada El poder de la informació, no tractava sobre la neutralitat a la xarxa i va respondre amb escreix a les expectatives que havia generat la figura del conferenciant, que ostenta una posició a Google amb un nom tan peculiar com Chief Technology Advocate, una cosa com ara Advocat en cap de la tecnologia, tan peculiar com el de la posició que ocupa -també a Google- Vint Cert, un dels creadors d'internet, i que té per nom Chief Internet Evangelist, és a dir, Evangelista en cap d'Internet. Michael Jones empra el seu temps viatjant per tot el món per reunir-se i parlar amb governs, empreses, socis i clients per promoure la missió i la tecnologia de Google. Arribà a aquesta posició de Google després d'haver fundat una empresa que li va permetre unir les seves aficions principals, informàtica i geografia, per crear el programa que avui coneixem amb el nom de Google Earth, que és el que li van donar quan l'empresa de Jones va ser comprada pel cercador.

Jones pretenia posar en context geogràfic tota la informació que la xarxa en posa a l'abast i sembla que ho ha aconseguit amb escreix, com va poder demostrar durant la conferència, amb imatges espectaculars del que dóna de si això del context geogràfic. Per altra banda, Jones és un conversador extraordinari que no defuig preguntes compromeses com l'obligada de Google a Xina. En definitiva, un bon "advocat en cap" de tot Google i no només de la seva tecnologia, tal com va palesar amb una de les últimes afirmacions que va deixar anar: "La informació no és un mirall que reflecteix el món, ans al contrari, un martell que serveix per donar-li forma". Seria interessant veure un debat entre ell i en Vint Cerf, qui, no fa gaire, va defensar que internet no era altra cosa que un mirall que ens retornava una imatge del que som i que, si no ens agradava el que hi vèiem, la culpa no era del mirall. Segurament, una anàlisi detallada d'ambdues afirmacions no les deixaria tan incompatibles com ens ho pot fer semblar una primera mirada superficial. O sí.