No sé el que m'ha passat els darrers temps que, sense pretendre-ho ni remotament cercar-ho, una cosa tan cabdal com són els colors de la meva - nostra senyera, inexplicablement he començat a sentir-los sota la pell de l'ànima un poc difuminats, han perdut estirada, com si haguessin destenyit una mica. El fervor ha minvat, la passió no és la mateixa. Molt a pesar meu, us ho ben assegur, no m'hi sent tan abrigat com abans i en tenc un dol de no dir, podeu ben creure'm. Me n'he adonat, he fet propòsit fermíssim d'esmena personal, però malgrat l'íntim l'esforç i la tossudesa que em sol caracteritzar, els resultats no han estat gens ni mica satisfactoris.
Potser instintivament, el subconscient intueix que qualque pic he, hem, abusat d'ella, pobra senyera, tan soferta, l'hem enarborada inadequadament, per pa i per sal, hem confós ús i veneració amb abús i exageració. En lloc de servir-la, ens n'hem servit massa vegades. Potser m'ha passat com aquell pic que, fent la mili, imagina't si en fa d'anys ja, vaig abusar de la ginebra, vaig agafar una moixa de solemnitat i, després, per molts anys que hagin passat, jamai en la vida l'he poguda tornar a ensumar amb la mateixa delectança, sempre l'he mirat de reüll, com amb desconfiança, el ginet Xoriguer dels orgues. I mirin que el trobava bo, abans.
També podria ser que me l'hagin modificada massa, l'hagin adequada al gust i conveniència d'un personal que, tanmateix, mai hi ha cregut amb sinceritat convincent. O tal volta el pitjor i més realment possible: he tornat vell i m'he adonat que solc quedar malament a segons quines fotos, em posi com em posi, amb patata o sense. Potser m'he cremat una mica. No m'és l'hora d'enarborar res: toca a un personal més jove fer-ho. A la vegada també és possible que actuï dins mi, per edat, per experiència, un impuls, una esma, una mesura que abans no tenia. Ja saben, els sagitaris som com som i foris.
Tot aquest atribolament ha trobat un poc de consol quan he llegit als papers que el Molt Honorable (de moment) don Francisco Enrique Camps Ortiz, president de la Generalitat valenciana per majoria absoluta des de l'any 2003 si no ho duc confós, havia fet una rèplica ben curiosa al portaveu socialista don Àngel Luna, quan aquest li havia envergat alçant amb la mà dreta el llibre del Codi Penal, que tots els seus problemes trobarien prest solució sols fent ús d'aquell llibre d'instruccions.
El senyor Camps, després d'enflocar-li allò de sempre, que si persecució, falses imputacions i demés explicacions sobre la quantitat i qualitat de la seva íntima felicitat, textualment li digué que: "Vostè sols és la terminal de l'aparell de l'Estat/ Vostè s'ha acollit avui a l'únic que els queda: el Codi Penal; jo m'acullo a la SENYERA i als meus conciutadans". I s'ha fet de dia. Com Sant Pau, he vist la llum. Just després de la lectura d'aquests estira-i-amolles, m'he quedat com una mica més tranquil sobre el lleuger destenyiment dels meus intestins, recòndits colors patriòtics. Mirin si era fàcil d'empastar el queixal. Prevarica el que vulguis, roba el que puguis, però per damunt de tot, visca la mare que ens va parir. Aquest era el virus que malbaratava el meu seny i no me n'havia adonat. No sap aquest home el favor que m'ha arribat a fer. Des d'aquí, el meu reconeixement.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Ja he vist en pdf de quina senyera parlava el senyor Florit. Ja tenc prop de 70 anys i, a vegades, faig cadufs. Tampoc crec que fos un dubte tan horrorós com per merèixer vuit mans vermelles, una mica més i me donen fuet. Què li farem!
Posar la bandera espanyola al balcó, o portar-la a tot arreu, com fan els nostres esportistes "mallorquins" més destacats, és una garantia per al fals orgull patriòtic i l'estupidesa personal.
Des del començament del mundial de futbol allò que hi ha és un furor patriòtic espanyolista que fa por. Ni en temps de Franco es veien tantes "estanqueras" i s'explica per l'oposició als nouvinguts que tenen el costum de clavar les banderes pàtries sudamericanes als seus balcons. Per fortuna els moros i els negres no són així. Es veu que els patriotes hispans estan fets del mateix patró.
Ja va dir Samuel Johnson: "El patriotisme és el darrer refugi del canalla". En Biel, crec que a tot això de València, també ho veu un poc així... Com un servidor...
A Mateu: El momprenc. A mi em pasa el mateix amb la "rojigualda". Mai sé si és l'española, la de'n Franco, la de la Casa Osborne, la de la selecció de futbol...
Torracollons, tot plegats
No m'he arribat a assabentar de quina senyera parlava. La catalana, la balear o la de Mallorca?
I mirau que els Usanos de EEUU posen la seva bandera per tot. Des del circ fins a la caseta familiar, passant per la taula del despatxet, o al taller, o la moto, el banc, l'aula,.. No sé com ja no n'estan embafats de tanta bandera!
La pitjor cosa que li pot ocórrer a la senyera, com a símbol de la pàtria, és que els delinqüents l'agafin com a escut protector, tal com va ocórrer durant tantíssims d'anys amb la bandera espanyola. I cal canviar la mentalitat de tants i tants de polítics i de tots aquells que els han votat, que es creuen que la democràcia els atorga el dret a fer el que vulguin, fins i tot faltar a les lleis, pel fet d'haver estat elegits democràticament. Quina casta de demòcrates són aqueixs?