Marta Pessarrodona, intel·lectual també

Divendres passat, durant la presentació dels seus dos darrers llibres, en l'àmbit col·loquial i cordial del salonet ad hoc de la llibreria Àgora -en les mans tan expertes de Ramona Pérez-, Marta Pessarrodona ens ha fet algunes manifestacions de les quals crec que cal que en prenguem bona nota. Els dos títols presentats han estat Animals i plantes, de la col·lecció de poesia de l'editorial Meteora, i França 1939. La cultura catalana exiliada, fruit de quatre anys de feina intensiva, de fet el primer estudi ampli sobre l'èxode cultural gairebé massiu que, amb tantes penalitats, s'encaminà cap a França durant les setmanes finals de la nostra guerra incivil.

Un volum publicat per Ara Llibres, que compta amb deu densos capítols, sense notes a peu de pàgina, perquè, com ens fa saber l'autora, l'ha fet "pam a pam", treballant-hi quatre anys, "entestada a sospesar cada mot", com cal que faci tot practicant de la parenta pobra/rica, sobre unes fonts, l'esment detallat de les quals ocupa vint pàgines.

La primera manifestació de Marta Pessarrodona que -per dir-ho així- crec que cal enregistrar, és que, havent llegit el presentador un dels poemes cabdals d'Animals i plantes, que porta el títol de Poesia catalana (personal i contemporània), ha estat el seu reconeixement explícit de la llibertat que dóna la poesia als seus conradors d'expressar punts de vista i valoracions que no gosarien fer en un assaig o en un estudi acadèmic. L'autora es referia, òbviament, a la llibertat amb què es va referint, en l'esmentat poema, a les contribucions de Verdaguer, Maragall, Guerau de Liost, Carner, Riba, Salvat-Papasseit, Pere Quart, Salvador Espriu i Gabriel Ferrater. Saníssima i divertida llibertat, a la qual certament no podem renunciar mai, opinin el que opinin les patums acadèmiques.

Una altra quasi-confidència de l'autora, parlant del seu llibre sobre el dramàtic èxode del final de la terrible batussa incivil, ha estat la següent: França 1939. La cultura catalana exiliada ha estat considerat un llibre d'història; per mi és un assaig "perquè hi ha més preguntes que respostes". A mi aquest comentari m'ha impressionat vivament, perquè demostra fins a quin punt, a més de moltes altres coses, Marta Pessarrodona és una intel·lectual. Perquè sols qui ha arribat a aquest nivell, a un semblant nivell, pot témer-se'n, o adonar-se'n, de fins a quin punt ens enfrontam sempre amb més preguntes que respostes. Sigui en filosofia, en poesia, en ciència, en política i també en història.

Finalment, hem d'enregistrar també la seva preocupació i inquietud per un tema que, per escrit, es manté encara pràcticament verge: la dolorosa consciència de la responsabilitat, per part dels perdedors de la guerra, de no haver sabut guanyar-la. I, encara, una passa més enllà, Marta Pessarrodona ens va entimar aquesta pregunta: ¿què hauria estat o esdevingut Sefarad si la República hagués guanyat la guerra?.