Ni preguntes ni respostes

A ningú això no li ve de nou, perquè entre tots hem construït una imatge caricaturesca i frívola de la classe política, talment com si la política en realitat fos l'art d'enredar, de fer comèdia i un ofici per a cínics amb la pell gruixada. Des dels partits polítics és gairebé impossible assumir responsabilitats i fer autocrítica. Des de l'entorn dels partits no existeixen canals de participació ni oportunitats suficients ni per preguntar, ni per col·laborar, ni molt menys per corregir. Tampoc la societat civil no disposa de fòrums on poder preguntar i conèixer de primera mà els raonaments que s'utilitzen a les cuines del poder. Ni tan sols els sindicats no tenen opcions en aquest sentit, perquè també depenen i s'alimenten de l'estabilitat dels govern i les seves estructures.

Els poders fàctics tampoc no pregunten, només afirmen i pontifiquen, perquè sempre pensen haver tingut raons per lamentar-se i imaginen el món com una paella de la qual ells en tenen el mànec. Les classes populars comencen a estar engoixades i observen, amb arítmies, la convulsió i el desordre, mentre s'asseguren que allò que fa mesos era aprehensió ara ha passat a ser ansietat i impaciència. Quan aquesta inquietud apareix acompanyada amb símptomes de por és quan vénen les depressions i els silencis, quan hom s'abandona i es deixa fer perquè pensa que les solucions no estan en les seves mans i tot allò que l'envolta és caòtic i deforme, acompanyat de sainets per entretenir. Personalment no acab d'entendre els remeis que s'apliquen als diagnòstics socials i econòmics; sobretot no aconseguesc explicar-me les raons, ni les estratègies, ni els objectius que es proposen amb les polítiques d'estalvi.

És clar que no hi ha temps, ni espai, per a raonaments ni explicacions. Tampoc no n'hi ha per fer pedagogia i explicar als ciutadans el perquè de les coses i el sentit que tenen les decisions que se prenen. No és hora de discutir la tàctica a l'entrenador, sinó de fer equip. Però això no significa la renúncia sistemàtica i voluntària a pensar, observar i prendre en consideració cada instant, cada decisió, cada passa. Aquests dies he intentat respondre racionalment i a col·locar tot allò que m'envoltava en una prestatgeria ordenada i lògica.

I no he pogut. He acabat abandonant el camí de les raons i de les explicacions, i, potser, m'he refugiat en el pensament de Pascal. He cercat acomodament en el terreny de les emocions i m'he vist amb cor de seguir i continuar, però sabent que queden poques oportunitats i pocs camins. Potser un dels pocs és la humilitat i acceptar que hom també és part de la gran mediocritat que observa al seu entorn.