"Gairebé gosaria dir jo la veritat i explicar la feblesa que sent dins meu. Tenc el peu que toca el terra amb poca fermesa i sembla a punt de vacil·lar i a punt de fer-me caure, i la meva vista tan desarranjada que en dejú no som el mateix que després del menjar; i si la meva salut em riu, i hi ha la claror d'un bell dia, som aleshores un home sociable i cortès. Si en canvi tenc un dolor sobre el dit gros, em torn malhumorat, gens complaent, inaccessible. Un mateix pas de cavall em sembla tan prompte rude, tan prompte alegre, i fins i tot el camí, que em pareix de vegades més curt i de vegades més llarg, i una mateixa cosa ara és agradable i suara fastigosa. Per moments tenc ganes de fer molta cosa i per moments no vull fer res i el que és plaer en aquesta hora potser no ho serà en el moment següent.
Hi ha dintre meu mil agitacions indiscretes i casuals. O l'humor malencònic passa a humor colèric; i, per la seva autoritat privada, en aquesta hora, em domina la pena, i a l'hora, just després, el goig. En agafar un llibre i posar-me a llegir, veig en tal passatge unes gràcies excel·lents que potser em commouen l'ànima, però en el decurs d'altres avinenteses em cauen molt baix i trob oportú tancar el volum, llançar-lo lluny i considerar-lo només un objecte desconegut i deforme. Fins i tot en els meus escrits ja no hi trob l'aire de la meva primitiva imaginació; no sé el que he volgut explicar i m'angoixa haver-ho de corregir tan seguit i posar-hi sentits nous, per haver perdut els que hi havia abans i que valia molt més.
No faig més que anar i venir; el meu judici no avança ja més, flota, vagareja, com una barqueta sorpresa sobre l'extensió de la mar per un vent furiós, en paraules de Càtul. Moltes vegades, com m'esdevé ben sovint, havent pres com a exercici i debat el mantenir una opinió contrària a la meva, el meu esperit, aplicant-se, n'explora la raó i deixo el que pensava primer...". És l'escepticisme. Els assajos de Montaigne (1533-1592) en què és dipositada tota la saviesa dels moments difícils, de les meditacions que poden resultar més i més feixugues amb el pas del temps, de l'incomformisme de la condició humana, del malsofriment que segueix a la sorpresa rere cada cantonada quan ja els dubtes ens aclaparen.
Diuen que Montaigne va passar per una doble crisi, primer l'estoica i després l'escèptica. És el fruit de les experiències, tot i que es tractava d'una persona de posició econòmica benestant. Propietari d'un castell, amb una torre on conservava tota la seva biblioteca, hi redactà bona part dels seus llibres d'assaig. I encara avui el bessó d'aquella filosofia, els caires de cada un d'aquells pensaments, les idees d'un caràcter despert i alhora massa inquiet, són ben vàlides en els temps que corren. I és que la bona literatura mai no pot prescriure.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.