La confusió com a estratègia?

Sembla evident que a una societat com la nostra, que s'acosta vertiginosament als cinc milions d'aturats i que està desesperada per detectar el més petit indici d'esperança en un escenari de desolació econòmica i -sobre tot- laboral, no se li pot exigir, a més, coherència i rigor conceptual. Per una altra part, els qui ostenten el poder -en qualsevol època- saben molt bé que és precisament quan l'angoixa social s'escampa que més necessari es fa insistir en la manipulació emocional de la gent. Joseph Fouché, el tenebrós i eficaç ministre de Policia de Napoleó, deia que quan la situació política es complica es quan els polítics han de saber inventar passions amb les quals poder entretenir el poble.

Per tant, i en absència d'un lideratge mínimament creïble, la confusió s'estén avui, com una taca d'oli, pel cos social, barrejant emocions reprimides, amargors de derrota, humiliacions no oblidades, sentiments de pèrdua i anhels de justícia, però també interessos inconfessables, revenges ajornades, freds càlculs electorals i projectes partidistes -i personals- que no tenen cap escrúpol a dinamitar la viabilitat de l'actual model constitucional. Estant així les coses, és legítim demanar-se si, amb un vint per cent de la població en atur, tot aquest espectacle mediàtic de falangistes frikis i de messies amb toga, de revisionistes de la transició amb panxeta i de nostàlgics de Durruti cantant el No passaran respon, tot plegat, a una efervescència social real, o és més aviat una hàbil i pèrfida estratègia per narcotitzar una societat a punt d'explotar.