Sense oblidar

Sovint em deman quina deu ser l'excusa o el mecanisme de justificació que han utilitzat, i encara utilitzen, tantes dones quan saben que el seu "home jurídic i social" té una altra relació sentimental. De fet, qualsevol de nosaltres té familiars, conegudes o, senzillament, veïnades que, sota la premissa beneïts els ossos que descansen els meus, van aguantar o aguanten carretes i carretons en silenci i com si res no passàs. Aquesta actitud de mirar cap a un altre costat, negar l'evidència i entrar en una espiral destructiva d'humiliació i de nul·la autoestima, i que a hores d'ara ens sembla tan incomprensible, és, si fa o no fa, el que ens ha passat en aquest país amb la transició i el feixisme.

I és que amb 31 anys d'aparent democràcia i d'altres 70 de cop militar encara no ens atrevim a dir les coses pel seu nom: franquisme, que no és feixisme? Així, començam negant l'evidència, assumim la història escrita pels vencedors i acabam donant credibilitat a versions revisionistes del que va ser el cop militar, la guerra i la dictadura. La nostra "envejable" transició es va fer a cop de cessió i de por perquè tots ja sabíem que, encara que el ca havia mort, la ràbia dels hereus continuava igual de vigent. Així, vam construir la nostra exemplar transició, assumint un cap d'Estat digitat pel dictador, i sense el suport del poble sobirà, i canviant les nomenclatures: ara els fatxes se'ls denomina liberals, de dretes i fins i tot de centre.

A la nostra democràcia peculiar els monuments al feixisme han lluït amb esplendor i algunes associacions i sindicats de tall feixista i franquista no només han pogut expandir als quatre vents la seva ideologia, sinó que han rebut subvencions de doblers públics, faltaria més! Mentrestant, a les voreres de les nostres carreteres i dels cementiris romanen sense identificar i oblidats per la justícia milers de persones que van ser assassinades, a les cases de tot l'Estat milers de famílies continuen cercant els seus i heretant, generació rere generació, l'enorme frustració que generen les expectatives de democràcia i justícia no complertes. D'aquesta manera, negant la memòria i imposant un oblit impossible, no només hem construït aquesta fal·làcia democràtica, sinó que, a sobre, ens hem passat 31 anys donant lliçons de transicions pertot arreu.

Aquesta és fins ara la nostra trista història, una realitat que un jutge va pretendre canviar utilitzant les regles del joc democràtic, les mateixes que ara esgrimeixen els falangistes i la seva maquinària, que no és poca. Així, el pes cec de la injustícia cau no només sobre Garzón, sinó sobre tots aquells que s'atreveixin a no voler oblidar els crims comesos. No hi ha separació de poders i, mentre a les altes instàncies judicials els hereus del règim cerquen les dreceres jurídiques per acabar amb Garzón, a Moncloa els vençuts acoten el cap i reclamen respecte per les decisions judicials. No sigui cosa que, com diu Manuel Vicent, Franco encara no hagi mort.