Robert Koch, bacteriòleg alemany, demostrava l'existència del bacil carbuncós i l'aïllava. Els seus treballs el dugueren a unes conclusions que definiren el concepte d'especificitat, regulat pels seus postulats celebrats i acceptats en el món científic. Segons això, el germen hi ha de ser invariablement present, ha de ser capaç de cultiu fora del cos i ha de produir la malaltia si s'injecta a un animal sa. El 1882 descobria el bacil tuberculós. Però qui era realment aquest savi que descobrí tal bacteri en forma de bastó que tantes víctimes mortals produïa? Nascut a Hannover (Baixa Saxònia) el 1843, dins una família nombrosa de dotze germans, obtingué el seu títol de medicina als vint-i-tres anys, amb qualificació "cum laude", a la universitat de Gotinga. Va dur, primer, una vida un tant aventurera, puix que volia explorar terres ignotes: l'Àfrica, l'Àsia, Oceania...La immensa curiositat del savi abans de tancar-se dins el seu laboratori.

Llavors, fou metge militar, amb l'exèrcit prussià, en la guerra contra els francesos. Després fou metge rural, a la regió de Silèsia, a un poblet prop de Breslau. Insospitadament sorgiria la seva gran vocació, així, de sobte, quan una epidèmia que exterminà bona part de ramat de la zona li despertà el seu esperit investigador. Com ja hem vist, el seu gran enemic era el carbuncle o carbúncul i, més específicament, el Bacillus anthracis, malaltia infecciosa produïda per un bacteri que atacava els animals herbívors, essent-ne els més afectats les vaques i ovelles, terrible dolença que es pot transmetre a l'home. La mortalitat en els animals era molt alta. L'home que hi treballava, el pagès i el ramader, veia com en cas d'haver-se'n contagiat, començava a patir una lesió cutània, la "pústula maligna", que en molts casos era mortal.

Aquestes infeccions carbuncoses preocuparen, doncs, el jove Koch i estudiant dia i nit aconseguí, com ja hem comentat, aïllar-lo. Va poder seguir el cicle complet de vida d'un d'aquells bacteris i estudiar mètodes per formar espores resistents. Gaudint d'una fama de cada cop més gran, Koch es traslladà a Berlín i hi desenvolupà dos punts tècnics que serien molt importants. Primer, utilitzà tintes d'anilina per tenyir els bacteris, que són semitransparents. Després, per cultivar-los, emprà gelatina en forma de gel, el complex hidrat de carboni agar-agar obtingut de les algues. Tot plegat fou un gran èxit que la Humanitat mai li podria pagar. Robert Koch, premi Nobel de 1905, benefactor en majúscules.