La papessa Joana, don Cristòfol i don Lluc

No tenc ganes de sortir ni de parlar amb ningú. Fa un parell de dies que em sent així. Malament? No. Potser una mica de cap a dins. Tan sols tenc ganes d'estar amb la meva millor amiga, una dona, rebel i contestatària amb la qual no sempre he tengut bones relacions. Ara sí. M'agrada estar sola i gaudir del meu temps de solitud. Recompondre'm, ordenar-me, pensar, llegir o simplement mirar la paret de casa, que per cert comença a necessitar una maneta de pintura. El coret i el cervell, però, no s'aturen, i afortunadament, bateguen a l'uníson. Aquest també és un bon senyal. Moltes vegades han anat un per aquí i l'altre per allà i això sols provoca arrugues, taquicàrdies i despropòsits. Però ara no, com un ball lent i aferrat, les energies van i vénen juntes com si la mar ens hagués fet de mestra, mostrant les seves ones mediterrànies com a element a seguir. Fa un sol preciós i em decidesc a posar-me les esportives i a sortir a passejar per la platja, avui que el temps ha donat una treva i el sol brilla amb força. Em plant a Sant Jeroni de la Roca, un lloc que pensava era fruit d'una ficció, però no.

Existeix i és a Mallorca. Les copinyes s'hi amunteguen a la vorera i en començ a agafar alguna, tot i que sé que la millor acció amb la natura és la no acció. De lluny veig dues figures que, com jo, passegen tranquil·lament i parlen fluixet. Quan gairebé arriben al meu costat veig que són dos capellans. Un, de sotana rigorosa i amb el cabell blanc, i l'altre, jove i molt guapo. Les seves cares em són molt familiars. No ho puc creure: són don Cristòfol i don Lluc, Mossèn Capellà.

-Què feis aquí? O existiu? -els deman, mig emocionada, mig decebuda.
-O no ho veus? -em demana don Cristòfol.
Mai no he suportat que em contestin amb una pregunta.
-Sí, perdonau. Fa un dia preciós i jo passejava amb mi mateixa, perquè avui el meu horitzó es diu diàleg interior. És com una jornada de cap a dins.
-Nosaltres estàvem parlant de la papessa Joana -va dir en Lluc, clavant-me els seus ulls negres.
-Perdó? -vaig dir jo tota coqueta, oblidant que parlava amb un mossèn.
-Sí, no sabies que hi va haver una dona que va ser papessa? -em va dir don Cristòfol
-Tot això és surrealista -vaig argumentar. Ni vosaltres existiu ni hi ha hagut mai una dona papessa... D'ençà de quan sou capellans?

La papessa Joana va enganar tothom. Es creu que va viure entre el segle VII i IX i que era una gran erudita de les lletres. Va començar com a secretària al Vaticà i va arribar a ocupar el lloc del Summe Pontífex.
-I mai no la varen descobrir?
-Sí, la varen aplegar un dia que anava a cavall i es va posar de part.
-De part? De part de qui?
-De part, dona, de part -va dir una mica emprenyat don Cristòfol. Va tenir contraccions quan anava a cavall i, mira tu, pobreta, va morir lapidada, a pedrades!
-Dona papessa? De part? I el celibat? I el nadó? -vaig dir jo tota angoixada.
-El nadó? Qui sap, però ella, morta i ben morta -va dir en Lluc fent el senyal de la creu. Va tenir amors amb un emperador, diuen...

-Ai, ningú no és lliure de pecat, vaig dir jo, perquè tu amb la mestra...
-Mira, darrere aquest capellà hi ha un home, però això ja està superat -va contestar, taxatiu, en Lluc.
-Ai, Lluc si no ho superes... Jo també tenc vocació de mestra...
Don Cristòfol em va llençar una mirada assassina, tan assassina que li permet la seva bondat i em va recomanar que continuàs passejant. Quan era uns quants metres enfora em va tornar a cridar.
-Ei, saps d'on ve la paraula 'testificar'? Pensa-hi un poc.
-De testimoni? -vaig dir jo en veu baixa
-Nooo, de testicle. D'ençà de la papessa Joana, l'Església es va inventar una cadira amb un forat, amb el qual els cardenals del Conclave corroboraven que el papa electe fos un home agafant-lo pels co..., perdó, testicles. Si en tenia, la frase era testiculum habet et bene pendebant .
-Ai, don Cristòfol, estau segur d'això?
-No, un mai no pot estar-ne segur. Que passis un bon dia.

Don Lluc em va somriure i em vaig donar per satisfeta. De sobte, quan vaig continuar la caminada, pensant en la papessa Joana, va sonar un renou insuportable. Era una pel·lícula de guerra a la televisió i és que ... tot ho havia somiat. Tot i això, vaig pensar que aquella Joana els tenia ben posats, tot i que no li penjassin ni ningú ho pogués testificar. Capellana, papessa i mare fadrina. D'això fa dotze segles. No eren prou testicles per ocupar el tron de la Santa Mare Església? Em sec davant l'ordinador i teclej: Papisa Juana. Són moltes les planes web que en parlen. No ho havia somiat? Em mir els peus i veig les esportives de córrer plenes d'arena. Telefonaré a les meves amigues. La solitud no ha estat bona.