Ja ho diuen que dir les veritats fa perdre les amistats. I això, crec que ho ha pogut experimentar l'entrenador del Mallorca aquesta setmana. També diuen que val més caure en gràcia que ser graciosos. I es veu que hi ha persones que tenen carisma i d'altres que no en tenen tant. Mai no he sabut això del carisma com es mesura. Quina tallada de lluna ha de tenir per ser una persona carismàtica? Admir aquelles persones que tenen la gràcia de poder dir les "veritats" amb gràcia, que ho saben dir amb un somriure, com qui pega una pessigada de monja. És cert, tornant al carisma, que el tècnic de Jaén no és una persona que n'atresori gaire. I això és bastant incomprensible sobretot si intentam posar en un plat de la balança certes dades objectives, com és el cas de ser una persona que, de moment, no ha hagut de sortir per la porta del darrere, que ha dirigit més enfrontaments al Mallorca a Primera Divisió o qui ha obtingut, globalment, uns resultats més notoris.

Però aquestes dades, aquests avals, no són suficients per tal que, quan aquest home obre la boca, tothom li rigui les gràcies. (Quina diferència amb entrenadors carismàtics que ha tengut el Mallorca, com serien els casos de n'Aragonés o d'en Cúper). També és cert, i no sé si dir que és veritat, que en Manzano no ha sabut nedar i guardar la roba en segons quins aspectes. No ha entès, com no ho entén bona part de la gent al·lòglota, que aquí hi ha una llengua pròpia, amb un ús més o menys generalitzat, i que aquesta llengua pròpia és la que senten com a tal molts dels habitants d'aquesta terra, que li dóna el pa i la glòria. La llengua amb què senten, la llengua amb què s'expressen, la llengua, encara que no hi animin, del mallorquinisme.

Per tant, hauria d'anar una mica més viu a l'hora d'alienar-se amb segons quines posicions. Hauria d'haver après dues o tres gràcies amb la llengua pròpia i de tant en tant esforçar-se per dir-hi dos mots, encara que només sigui per quedar bé. Encara que, com que no hi ha res absolut, convé esmentar que en Cruyff ha esdevingut el seleccionador nacional català i tampoc no fa servir mai aquesta llengua. I ha estat una dada que poca gent li ha retret. És veu que aquest sí que cau en gràcia, i per tant, tot se li perdona o se li tolera.

Ara bé, va dir o no va dir Manzano, la veritat? Per a alguns, i per això varen molestar les seves paraules, sí que la va dir. Ara bé, era una veritat absoluta o una veritat relativa? Aquí jo ja no tenc tantes certeses. Per ventura, si ho comparam amb l'actitud dels afeccionats d'altres equips, el Bilbao, el Betis o el mateix Cadis, quan estava fins i tot a 2a B, per ventura sí que té relativament raó. Però d'aquí a afirmar que a Mallorca no hi ha cultura futbolística hi ha tot un biaix. Tendria molta més raó Manzano per exemple si pogués demostrar que abans hi havia més gent que anava al camp que no ara. O que el dia del Madrid o del Barça la gent es pega bufetades per entrar al camp. Però ni tan sols en dies tan solemnes no s'exhaureixen les entrades. O que la gent omple l'hipòdrom de Son Pardo i en canvi deixa buit el camp del Mallorca, o que els equips de les categories inferiors tenen un seguiment de públic molt més gros si es compara amb el Mallorca. O encara diré més, si pogués demostrar que hi ha més gent que va al teatre, que no la que va al futbol, o a un recital líric, potser li vessaria la raó. La realitat és la que és. I acceptar les diferències és una bona lliçó.

Ara bé, que els arbres ens deixin veure el bosc. També és cert que una pessigadeta a l'anca del nostre cofoisme tampoc no és medicina molt contraproduent. I que la crítica i l'autocrítica haurien de ser valors molt ben rebuts. I això, ja ho hem vist, no passa. Sempre és més fàcil aclucar els ulls i disparar al missatger.