És de suposar que les coses, des de dins Unió Mallorquina, no es veuen igual que des de fora. Passa amb tot, això. Però un partit polític segurament hauria de tenir molta més cura amb la imatge que projecta a l'electorat. Primer, és clar, es tractaria de fer les coses bé. I, després, saber-les presentar correctament a l'opinió pública.
No deu ser fàcil. Per exemple, el PSM és un partit amb grans dificultats per posar en valor la seva feina davant de l'opinió pública. Aquesta manca de sintonia fa anys que dura, i hi ha hagut al capdavant del partit diferents persones amb tarannàs ben distints. Però l'assignatura continua pendent. El jacobinisme d'una bona part dels mitjans de comunicació, amb la tàcita o expressa complicitat de les forces polítiques centrípetes, ho podria explicar en part. Fins i tot en bona part. Però ens queda l'interrogant referit a la part que correspon al partit. Tots ens ho hauríem de fer mirar. Tots, perquè la presència en la vida política illenca dels partits autòctons és de vital importància.
Parlàvem més amunt d'UM. No sabem quin aire es respira en el si del partit, però és urgent que adobin la sensació de desfeta que percebem la gent de fora. L'exemple de Flaquer hauria de ser imitat per un parell de càrrecs en situació desesperada, i no perquè pesi sobre ells una o més imputacions, sinó perquè el seu comportament s'ha fet insostenible. Hi ha un parell de persones que s'han desacreditat de manera irreversible: per més que la Justícia en declaràs la innocència, s'han autoexcloses del futur polític per una qüestió de formes -i no tan sols de formes, perquè enganxar-se al poder tot i sabent que s'està desprestigiant unes institucions, un partit i la política en general, desborda el marc formal per entrar de ple en el terreny de les males pràctiques.
Potser els fa por, a aquestes persones, que el partit es pugui regenerar i funcionar millor sense elles. Tots-es hauríem de saber que hi ha coses que funcionen millor sense nosaltres -pràcticament tot. Sovint són aquelles coses per a les quals ens consideràvem especialment capacitats. O aquelles per les quals sacrificaríem la vida -o l'honra. En qualsevol cas, s'ha d'insistir que, si feim l'esforç d'imaginar una UM sense les persones que ara n'enterboleixen la imatge, apareix un panorama habitat per militants, homes i dones, molt més capacitats i sans que molts dels que han donat fins ara la fesomia al partit.
Des de dins, per ventura aquestes persones no perceben el rebuig cada dia més generalitzat de la ciutadania. Algú els hauria de dir que, des de fora, inspiren tot de sensacions negatives. És estrany que no se n'hagin adonat.
