L'altre dia, supòs que en un dels canals que prest no podrem veure, els de la CCRTV; per cert, en l'analògic, el poc que vèiem de RTVV, s'ha esfumat sense dir ni adéu. Bé, deia que l'altre dia vaig sentir per la tele que algú ponderava que això de la Catalunya Ciutat, que tant havien propugnat i somiat els noucentistes, era a punt d'aconseguir-se. Supòs que sí, però no sé si el resultat serà el desitjat.
No sé si haurem de pagar un preu excessivament elevat per a aquest estrany concubinatge i tot plegat farà que haurem importat als pobles tots els inconvenients de viure en una ciutat i, en canvi, la idiosincràcia del llogaret, del poble es veurà escapçada per l'allau dels nouvinguts.
Ja sé que viure a un poble no és cap prodigi existencial. És el que hi ha i punt. Hi ha el veïnadeig, xafarderil o no, que tant pot servir per passar-te una nova insubstancial com per deixar-te dos brotets de moraduix per fer pilotes o prendre't el butà perquè quan passa el butaner tu no hi ets. Hi ha el cantar dels galls matiners, ensofronyats al galliner del cul de corral; els moixos, sense sanar, que van a lloure i que en tocar gener ofereixen concerts de zel. Hi ha el perfum del galliner quan bufa el vent, o el del colomer.
Hi ha una certa llei no escrita que cadascú aparca davant ca seva, que no calen guals, que l'únic que fan és engreixar les arques municipals. Hi ha un cert control dels horaris i dels costums dels veïnats, per tant podem deduir quan li poden deixar el cotxe davant el portal i quan no. I hi ha també els cans, els cans de corral, fermats o no a una cadena, que en sentir renous estranys lladren. És la seva resposta natural. Què hi podem fer, són cans. En Matas tenia altres respostes naturals quan administrava el poder i per ventura no se'n durà una parrussada com la que ha hagut de carregar qualque canet que, entre els desvari dels coets i el cantar dels granots dins una bassa de jardí, ha estat fortament cridat a l'ordre i reprimit el seu natural.
Aquesta mena d'ordre no escrit, aquest codi intern, que els habitants coneixien i respectaven, ara sembla que se'n va en orris per obra i gràcia de l'urbanita que vol viure a un poble. Que vol viure a un poble i que vol matar l'essència del poble. És involuntàriament un agent depredador d'una manera de viure. No respecten les regles no escrites d'on es pot aparcar i on no; tenen uns cans educats, que comparteixen banys i luxes, enfront dels altres, més aviat, reietons d'una cadena o d'una llibertat delimitada per les parets del corral.
Duen costums estranys com tirar coets els dies de festa colenda, com la de cap d'any, i sembla que es proven per veure qui du la traca més sonora o la pirotècnia més multicolor. I de coets, no cal que sigui festa colenda per amollar-ne, qualsevol niciesa és vàlida. I clar, els canets lladren, tenen por d'aquestes distorsions decibèliques. I els veïnats més propers s'empipen. I en comptes de posar-hi una mica de paciència, que és com se soluciones les coses al poble, i una mica de sofriment, ells imposen la llei urbana de la queixa directa, car les finques d'adossats tenen presidents de comunitats de propietaris, i si no va bé així, criden la policia.
I et pots trobar, sense haver-ho demanat, amb espectacles improvisats, com el que jo vaig viure el dissabte de nadal, on el meu trosset de carrer va ser pres, literalment, per tres cotxes de policia local, total perquè un veí perepunyetes no va saber sofrir els lladrucs dels cans, excitats pels coets. I hi va haver poca pau, en aquest trosset de món, i els homes no tengueren gaire bona voluntat d'arreglar res.
I jo em deman, els meus imposts són per satisfer les triquis-miquis d'un veí que mai hauria d'haver vengut a viure a un poble perquè els pobles tenen els seus avantatges, però també els seus inconvenients. I hom els ha d'assumir. I si no, que quedin allà on són...
