Aquesta setmana ha estat molt embullada. Rodrigo de Santos fa temps que hi està, embullat, i ara afirma que els menors, presumptes víctimes sexuals, "eren un poc embullosos. He opinat molt poc sobre Javier Rodrigo de Santos i trob normal que faci tot el possible per salvar, anava a dir, el seu cul, rectific, el seu coll, però si algú ha embullat la troca de mala manera és el mateix Rodrigo de Santos. Aquells que l'hem vist actuar al ple de l'Ajuntament de Palma ara som conscients de la qualitat del personatge i la hipocresia que passeja. Llàstima que el corporativisme d'alguns clans/sectes eclesials no ajudin gens a destriar la mentida de la veritat, el missatge suposadament evangèlic de la falsedat...

I els que sí ens feien estar encara més embullats era el nostre sector turístic que, de cop i resposta, ha tornat nacionalista. Els nostres hotelers han demanat a Antich una aliança amb el president de Catalunya, Montilla, i el president del País Valencià, Camps. I visquen els Països Catalans!, encara que sigui només per aconseguir millores a l'ordre econòmic. Diuen que Barcelós, Escarrers i Fluxàs ja es passegen amb una estelada i un DNI de ciutadà dels Països Catalans. Bé, la qüestió és que els nostres hotelers, patriotes de soca-rel, volen que els territoris esmentats facin pinya contra la pujada de l'IVA, anunciada per Zapatero (un altre visionari que grava el consum en una època en què s'ha d'incentivar el consum), com la gran arma contra la crisi. Seriosament, ni que sigui per l'element econòmic, ja va bé que els nostres empresaris vegin en l'Arc Mediterrani, l'Euroregió o els Països Catalans un lobby de pressió a Espanya i a Europa, quelcom que ens convé més enllà dels lligams sentimentals, culturals o lingüístics.

Es tracta d'un nacionalisme econòmic que fa anys que predica l'Obra Cultural Balear i que ha tengut el seu màxim exponent polític en la figura de Pere Sampol (PSM). Llàstima que ni uns ni l'altre hagin tengut gaire èxit amb les seves propostes, però sort que la realitat a poc a poc -massa a poc a poc- ens du cap a la contundència de la lògica. I el que aquesta setmana també ha estat contundent és el capítol per refer el pacte del Consell. M'ho deia un company implicat, ara és el moment d'analitzar no només si a UM li interessa aquest pacte; ara és l'hora de reflexionar sobre si, amb les propostes que fa UM, interessa formar part d'aquest govern insular. Fins ara la corda s'havia trencat pel costat d'UM, però ara és el PSM que pot dir prou. Tot plegat torna a ser una mica embullós, perquè en la primera roda de premsa es varen donar uns arguments que justificaven el trencament: menyspreu cap als socis, inactivitat, impagament als proveïdors, etc.

Si algú agafa un diari de dimarts passat i un diari d'avui és probable que no entengui res de res -o sí-, perquè ara sembla que els motius siguin Son Baco, decret Nadal, etc. Així, el perill és que pot semblar que finalment tornam a parlar de cromos, d'urbanitzacions i d'elements urbanístics. I, uff!, hi hem jugat tantes vegades que potser poden passar a jugar a una altra cosa, no? Per tant, per molta de gent és normal que el PSM digui prou. No sé qui té la raó o qui la deixa de tenir, però està molt bé que, encara que la política sigui l'art del possible, també sigui l'art de les conviccions i dels principis. Està molt bé que no tot sigui venal i negociable, perquè si és així molt poques serien les diferències entre els partits. I estaria molt bé que tots els partits del Pacte fessin la seva declaració de principis, tot deixant un espai lògic per a l'ambigüitat, però que el de l'ambigüitat no sigui l'espai preeminent. N'hi ha que parlen de la crisi de les ideologies..., però el que realment hi ha és crisi de persones capaces de lluitar per aquestes ideologies, i capaces d'argumentar-les i defensar-les sòlidament. I ja he quedat sense espai per parlar del 12 d'octubre. Bé, crec que l'any que ve encara continuarà essent festa i tendrem oportunitat per parlar-ne.