La moguda judicial del PP, arran de l'esclat del cas Gürtel, ha posat damunt la taula tot un seguit de problemes que afecten de manera directa la forma de funcionar del partit conservador i del seu líder. Si, diumenge passat, Rajoy berenava amb bones noves de sondejos que indicaven el tomb electoral favorable als interessos del PP, poques hores més tard la crua realitat dels fets judicials li esclatava. L'actitud d'en Rajoy no pot ser més lamentable: fugint del que està passant, el dirigent segueix amb les seves ocurrències de llançar balons fora, de culpabilitzar tothom i de no voler veure la dimensió catastròfica que té aquest cas de corrupció.
A hores d'ara, resulta pràcticament impossible tenir nocions clares de tots els processos que s'amaguen en disset mil folis de sumari. Però el que en sabem és prou eloqüent de les mangarrufes que feia la trama corrupta amb la connivència de cappares del PP. I amb el coneixement del senyor Rajoy i de les persones més properes a ell. El que sembla mentida és que, sabent tot el que s'estava cuinant, diguessin, un cop i un altre, que frissaven per tal que s'aixecàs el secret del sumari. Revelar aquest sumari està representant, ni més ni pus, que posar el PP enfront del mirall de la corrupció més intensa i extensa que s'ha conegut en època democràtica: finançament il·legal, dàdives i corrupteles vàries, diferents comunitats autònomes esquitxades en tot el procés. Un despropòsit en tota regla.
Les derivacions d'aquest cas són encara desconegudes, si més no per bona part de l'opinió pública. Manquen més informacions sobre la qüestió que permetin analitzar les extensions de les pràctiques delictives i que, ben segur, poden proporcionar noves sorpreses. Però el que resta clar en tot aquest assumpte és que l'actitud de la cúpula del PP s'ha vist despullada de qualsevol capacitat de reacció. Els dirigents conservadors s'han quedat muts o simplement s'han llançat a dir tot un seguit de ximpleries per tal de desviar l'atenció del tema. Les furibundes companyes del senyor Rajoy, en la cimera del PP, han hagut de donar missatges totalment contradictoris amb els que vénen del País Valencià, on el megapijo d'en Ricardo Costa ofèn les orelles amb el seu verb farcit d'esses i de modulacions estranyes, mentre fa gests patètics d'imitació d'una mena de Georges Clooney de pacotilla. Tot en un posat estirat, altiu i totalment excèntric.
El senyor Camps i en Costa neguen la major: es parapeten darrere de les seves mentides reiterades i de la seva força electoral per catapultar en Rajoy a la Moncloa. I en Rajoy ho sap, ho pateix, i menja morena. El super-megapijo d'en Costa, en tot aquest bullit, es nega a dimitir, encara que li ho demani de genollons el senyor Rajoy, amb una conclusió molt clara: el líder del PP, desbordat, improvisa, ai, això que tant critica dels altres i, cosa que és més important, és incapaç de posar ordre a les seves files. Com pot pretendre donar lliçons per dirigir un país?
