"Haig de lamentar molt que us vegeu obligats a marxar, fills meus, puix que com sabeu, aquí formam tots una gran família, i és com amb veritable amor de pare us vull unir a tots amb l'amor a Déu i amb l'amor entre vosaltres. La guerra és contrària a la fraternitat, però és precís acudir-hi.
Deuen ser necessàries les lluites, de moment, quan el Senyor les permet. Però recordau que els vostres adversaris són també germans vostres i que, moltes vegades, no serà per gust seu atacar-vos. No actueu amb crueltat, doncs, amb cap d'ells, i teniu, en el vostre interior amor i compassió vers ells, puix que són igualment fills de Déu. Els que restam aquí no us oblidarem. Pregarem cada dia al nostre Pare celestial perquè us doni protecció i us ajudi a suportar aquestes difícils circumstàncies i, si ho considera convenient, us torni a tots amb vida. Escriviu-me sempre que pugueu, explicant-me els vostres problemes i procuraré ajudar-vos el que sia possible, en tots els sentits. Anau ara, fills meus, a complir amb el vostre deure i que Déu us acompanyi...".
Són paraules de Dom Bosco, segons el seu biògraf Giuseppe della Roca. És a dir, Sant Joan Bosco, capellà italià, nascut a Becchi, Castelnuovo d'Asti el 1815 i mort a Torí el 1888. Fundador dels salessians, el 1859, i de les salessianes, el 1862, congregacions dedicades a l'educació de la joventut necessitada. Itàlia travessava aleshores uns moments polítics molt greus. El rei Carles Albert havia declarat la guerra a Àustria. Així doncs, dos països majoritàriament i oficialment catòlics s'enfrontaven a mort.
En els mots de Dom Bosco s'hi pot veure el desconcert. Com Déu podia permetre tal cosa? Però les guerres i moltes altres desgràcies creades pels homes, només dels homes són responsabilitat. Per altra banda, destrossar la jovenesa innocent en una guerra per a fer costat al rei, per amic que aquest fos de l'Església i del clergat, era defugir totalment el pacifisme evangèlic. Jurar banderes Beneir armes? Res de tot això no es podia fer en nom del Déu de la pau.
Recordem que fins i tot hi va haver un papa, jo li diria antipapa, que afirmà que les guerres són necessàries. No són d'estranyar doncs els dubtes i penes de Dom Bosco en aquells moments. Però les coses s'agreujaren aquell agost de 1850, quan un motí antireligiós esclatà a Torí. Un grup molt nombrós d'exaltats es llançava al carrer per tal d'apedregar els edificis religiosos i demanar a crits la mort dels seus ocupants.
La marxa furiosa dels revoltosos es dirigí aleshores cap a l'indret on estava l'Oratori de Sant Francesc de Sales. De sobte, un dels homes que anaven en el grup, en sentir anomenar Dom Bosco, es posà al davant de tots i cridà bravament: -Un moment, respectau Dom Bosco, o tal volta ignorau el que està fent per als fills del poble? És un capellà, sí, però abans de tot és només un home que només viu per a fer el bé als infants desvalguts. Hem de mirar si duu o no sotana? Sempre s'ha mesclat amb la gent senzilla i no fuig de ningú... Es dividiren les opinions. Però l'edifici on Dom Bosco estava fou respectat.
