En una societat democràtica forta (o almenys amb aspiracions de fortalesa, és a dir, de decència i normalitat), els torts i les malifetes dels polítics -siguin del partit que siguin i tenguin la ideologia que tenguin- tard o d'hora els acaben erosionant davant de l'opinió pública. El seu comportament reprovable dessagna a vots les sigles que representen i, a ells, els estimba al fons de tot dels índexs de popularitat. Això és així fins i tot en una societat tan políticament delirant o esbojarrada o vodevilesca com la italiana. Els darrers escàndols de Berlusconi -les festes espaterrants de Villa Certosa, amenitzades per jovenetes tan frívoles i ambicioses que estan disposades a començar a fer carrera des de dins el llit de Don Silvio o d'algun dels seus amigots- han fet que la imatge del showman investit de primer ministre (però amb ànima perpètua de sultà) quedàs seriosament tocada per primera vegada en molt de temps. Tan tocada que fins i tot la seva filla ha gosat afegir-se a les crítiques que des de fa mesos el van massacrant a través de la premsa.

És cert que, en un país més civilitzat (diguem Anglaterra) o més senyorial (diguem França) o amb un pòsit moral més dens (diguem els Estats Units), l'actitud i les maneres del cavaliere li haurien impedit directament de triomfar en política, o l'haurien obligat ja a dimitir, o li haurien fet perdre les eleccions que seguiren a la seva primera legislatura al capdavant del govern. Tenint en compte com és i com funciona Itàlia, però, i tenint en compte sobretot el paper de padre padrone que Berlusconi encarna a ulls de molts dels seus conciutadans, ja és molt significatiu que el primer ministre hagi vist laminada -ni que sigui una mica- la seva aura de populista hormonal impune.

Ja diuen els metges que les dolences són tocs d'atenció que ens envia l'organisme per fer-nos saber que alguna malaltia ens ronda, que alguna cosa no va com hauria d'anar. I el mateix, més o menys, passa en democràcia. Quan un partit polític s'equivoca massa sovint, o bé pren un rumb que no satisfà les demandes d'aquells que ha de governar (inclosos aquells que el votaren), o bé té massa dirigents i membres entre les seves files que han delinquit o s'han enganxat els dits en tota mena de trames tèrboles, el desgast que sofreix de cara a l'opinió pública li ha de servir per prendre consciència que li cal urgentment corregir-se.

El problema, és clar, sobrevé quan, a pesar d'haver comès nombrosos torts i malifetes, no es produeix cap tipus de desgast. Això és el que li passa al PP de les Illes. No basten els dits de les mans de tota una família nombrosa per comptar els càrrecs populars que durant el darrer any han estat detinguts (o acusats i posats sota sospita) per haver participat en una o altra variant de delicte -corrupció, suborn, prevaricació..., gairebé tot hi és i tot hi cap, en aquest opulent supermercat d'activitats il·legals.

Ara bé: malgrat les evidències del desastre (l'última, el cas Palma Arena), tant els dirigents autonòmics com estatals del PP segueixen mostrant més arrogància que penediment, més ganes d'exculpar-se que de disculpar-se. Això és també el que, a un altre nivell, fan la majoria dels seus votants, més obsedits a justificar i defensar aquells a qui donaren suport que no a exigir-los (indignadament) explicacions. Les dolences -ja ho hem dit- avisen el cos quan s'ha de protegir o curar d'alguna malaltia. Naturalment, si el que pateix la dolença no en fa cas i no es tracta, corre el risc de morir. En democràcia és encara pitjor: si la dolença no es tracta, la malaltia pot acabar infectant -i destruint- tot el sistema.