Uns dies fora de Mallorca i en tornar-hi hi ha notícies per a l'alegria, per a la tristor i per a la indiferència, encara que la indiferència no crec que sigui una categoria vàlida, perquè sota aquesta paraula sempre hi ha un pòsit negatiu. Per tant, diguem que han abundat les notícies positives i negatives, cosa, d'altra banda, habitual. Bé, tot això, en definitiva, per dir que res no varia, o sí, perquè, per exemple, la mort de Baltasar Porcel suposa un canvi.
La pèrdua d'algú sempre genera canvis, però si aquest algú és, a més, una persona que ha fet una aportació valuosa a la nostra vida individual o col·lectiva, el canvi és encara més convuls. En aquesta terra nostra -com supòs que en totes les terres del món-no hi ha ningú indiscutible, ningú que aglutini un vistiplau generalitzat -vistiplau que, d'altra banda, no sé si cercava Baltasar Porcel-.
Per això, no debatré sobre la "indiscutibilitat" de Porcel. Ara bé, sí que afirm que Porcel era un personatge excepcional i excepcionalment controvertit. Un personatge excepcional per la seva capacitat creativa (desenes de publicacions i milers d'articles), per la seva potència mental (bastava parlar cinc minuts amb ell per comprovar-ho), per les seves iniciatives culturals i de país (premi Catalunya, Institut Català de la Mediterrània, etc)... Porcel ens ha deixat a 72 anys i encara li faltava una bona partida d'anys per continuar la seva prolífica obra. Va superar una malaltia, però el segon intent va ser fatídic. La puta mort ha hagut d'endur-se'n un home que ens havia donat molt i que encara ens havia de donar més.
Em sent afortunat d'haver-hi compartit alguns viatges, una llarga entrevista televisiva i diversos sopars i dinars. Tal com diu Pere Antoni Pons, "com és possible que hi càpiga tanta vida en un sol home?". Porcel era un torrent d'experiències, de relacions al més alt nivell, de viatges al·lucinants, de coneixences, de frases contundents sense espai per al dubte...
Ara toca dir que sempre ens quedaran els seus llibres, però ara mateix cremaria tots els seus llibres si el poguéssim tornar a fruir en viu, encara que problablement Porcel no seria ell sense la seva creació, ja que era una persona predeterminada a ser un gran escriptor, una predeterminació basada en la seva voluntat constant de voler-ho ser.
Dins el capítol de notícies positives hi ha el quinzè aniversari de Joves de Mallorca per la Llengua, una entitat per la qual molts o no donaven un duro (llavors encara no hi havia euros) o directament varen intentar aniquilar-la. No farem llista d'uns i d'altres (ho deixarem per a les memòries). Joves de Mallorca per la Llengua ha existit gràcies a molta de gent -entre la qual, si només pogués triar-ne un, em quedaria amb Tomeu Martí-, una gent que ha treballat per mantenir la flama d'aquell primer Correllengua.
Per cert, i amb una certa nota de malenconia, quan vàrem idear aquell Correllengua alguns afirmaren que érem bojos, que la gent no voldria córrer. Vàrem agafar tanta de por, que en férem tot el recorregut en cotxe, tot calculant que amb dues-centes persones i nosaltres no faríem el ridícul. N'hi participaren més de deu mil i el resultat va ser un èxit. Per què? Pel mateix que movia Baltasar Porcel, per voluntat de ser, de ser-hi, de lluitar-hi i d'aconseguir-ho; per passió, per ganes, per convenciment i per feina. És per això que fa gràcia llegir alguns comentaris en les versions digitals dels diaris, quan ens insulten per traïdors o per no sé quins coverbos. N'hi ha que estan molt bé a casa seva plantats al sofà de la crítica permanent, del tothom és dolent menys jo, del judici constant tot condemnant els altres sense demanar-se què han fet ells per millorar el país.
I tornant a les notícies negatives (en principi aquesta era la indiferent), hi ha la compra del Mallorca. M'ha encantat la foto a la seva casa de La Moraleja (amb piscina interior inclosa) del nou propietari del RCD Mallorca, Carlos González. González és soci del Reial Madrid, admirador de Butragueño i aficionat als toros, i afirma que l'estadi que li agrada més és el Santiago Bernabéu. Non comment, en tendrem més oportunitats. El més trist, però, no és que Carlos González sigui el nou propietari del Mallorca; el que és trist és que les nostres fortunes autòctones no hagin volgut exercir-ne el dret de compra. Ells són els qui no han tengut la famosa voluntat.
No sé si els articles del tàndem Xisco Nadal / Lina Pons eren només per omplir el buit de les vacances de Pere Muñoz, però els trob a faltar. Va ser un inici d´uns articles diferents, i divertits. Constituïren tota una glopada d´aire fresc, en especial la perspectiva aportada per Nadal: els responsables de dB pens que s´haurien de replantejar la seva continuïtat. A mi particularment m´agradaria seguir-los veient a contraportada, i tal vegada els escrits de Pere Muñoz podrien anar a una columna interior com al principi.