L'ús i abús del decret llei

Els decrets lleis són normes jurídiques amb rang de llei que aprova el poder executiu. Això lògicament és una situació excepcional perquè, segons la clàssica divisió de poders, a qui correspon la funció legislativa, és a dir, a qui correspon aprovar normes amb rang de llei és al poder legislatiu, als parlaments. Precisament per aquesta característica d'excepcionalitat resulta que, a les Balears, els decrets lleis: a) Han de ser convalidats per la cambra legislativa en un termini màxim d'un mes, es garanteix una intervenció a posteriori del legislatiu; b) Només es poden aprovar quan hi hagi circumstàncies d'extraordinària i urgent necessitat que així ho justifiquin; c) No poden afectar matèries que es consideren massa essencials: pressuposts, desenvolupament bàsic de l'Estatut, règim electoral, institucions bàsiques de la comunitat.

El problema és que la situació de crisi econòmica s'ha convertit en una causa justificativa per a moltes coses i també per a l'aprovació d'un grapat de decrets lleis. Davant aquest ús dels decrets lleis s'alcen veus que es comencen a interrogar si no se n'està fent un abús d'aquesta figura excepcional. En la meva modesta opinió és normal i lògic que sorgeixi aquest plantejament perquè quan un instrument s'utilitza habitualment deixa de ser excepcional i perquè, en el pla teòric, això limita un debat i una competència que té un poder tan bàsic com és el legislatiu. La qüestió aquí és que la pràctica s'imposa a la teoria. I la pràctica ha demostrat que els decrets lleis són probablement l'eina més àgil amb la qual compta l'actual govern per donar respostes concretes i eficaces. La pràctica ha demostrat que el debat parlamentari no és precisament un gran aparador que serveixi perquè les diverses opcions polítiques puguin fer arribar els seus postulats a la societat ni és un gran procediment perquè els projectes o proposicions de llei siguin millorats a través de les esmenes.

El que succeeix, però, és que aquests aspectes pràctics també es podien aplicar perfectament a la criminalitzada llei d'acompanyament que com se sap era una llei que acompanyava anualment els pressuposts i que amb una única tramitació modificava un important nombre de lleis vigents i de temàtica diversa. I el que succeeix, sobretot, és que la democràcia és en gran part el respecte a les formes. I la formalitat és que les lleis, com a mínim, les discuteixi i les aprovi el poder legislatiu.

La qüestió de fons, segons la meva visió de les coses, és que el partidisme ha agafat una volada que ha llevat flexibilitat al funcionament del parlament, la capacitat de pacte es troba tremendament minvada per raons exteriors (disciplines de partit o de pacte, la visió de l'aprovació de l'esmena o de la transacció com una renúncia, la necessitat de visualitzar perfils propis i la diferència govern-oposició...) i els mitjans de comunicació que són els grans altaveus del debat públic resulta que veuen, i no els falta una part de raó, el procediment legislatiu massa llarg, repetitiu i tècnic, la qual cosa fa que li prestin poca atenció i ressò. Pens que és evident que el procediment legislatiu s'ha de reformular per adaptar-ho a una realitat política indiscutible.

No podem negar el clima en què vivim, i aquest clima és tremendament favorable que el govern aprofiti les dreceres d'agilitat i eficàcia que li dóna el sistema. De totes formes, s'ha de lluitar perquè allò que és i ha de ser excepcional conservi aquest tret i s'ha de lluitar perquè allò que és i ha de ser ordinari o habitual estigui en consonància amb el context polític en què es desenvolupa.