Tal com el conglomerat governamental està assecant la il·lusió dels que més treballaren per donar-los el poder, és possible que s’acceleri el retorn de la dreta, suposant que aquesta vegada el "govern de progrés" (?) hagués tengut, damunt del paper, dues o més legislatures en perspectiva. La darrera paraula la diuen les urnes, és clar, però és inevitable viure en aquest país sense rebre diàriament alguns testimonis, més o menys qualificats, d’escepticisme sobre la continuïtat de l’equilibri inestable que el president Antich mira d’estalonar cada dia –fins ara, amb èxit, donada la nul·la sintonia política existent entre una part d’UM i una part del Bloc, per dir-ho d’alguna manera. Més que la fragilitat de la cohabitació, alguns fets llasten l’actual govern: la brutalitat amb què s’imposà Son Espases o la intolerable legalització de places fruit d’activitats piràtiques en el camp de l’hoteleria defineixen una política perfectament assumible per la dreta.
Fins i tot és dubtós que Joan Flaquer s’hagués atrevit al que Miquel Nadal ha pogut fer com qui espenya una jugueta en un accés de caparrudesa pueril. La nul·la sensibilitat mostrada pel govern en aquests dos afers –i en alguns altres de factura semblant– ha esterilitzat els territoris on havia granat la confiança en la capacitat del país per manufacturar una classe política amb aptituds, criteri i valors. Aquestes i tantes altres històries poc exemplars de la legislatura han caigut a plom damunt de l’esperança de la gent més del país. La pèrdua de l’esperança ha comportat la renúncia a una fe insuportablement laboriosa. També creix la sensació que la majoria dels nostres governants no tenen ben afinats els canals de percepció de la realitat. En fi, és possible que, al final, aquests mateixos governants moguin els nostres cors a compassió, però s’entesten a exhaurir-ne les possibilitats.
No és estrany que, en vistes de la flaca salut de l’animal i del consegüent comportament erràtic, els depredadors intensifiquin els atacs. El PP no té manies ni mala consciència. Si causant un mal irreversible a la llengua pot obtenir el poder, bé, ja ha armat la guerra lingüística. Per ventura arribarà el dia en què aquest partit, amb tot el mallorquinisme d’alguns dels seus dirigents, travessarà amb botes la terra cremada: per un grapat de vots. Però en alguns dels atacs que llança es veu més clara la substància de què és feta la seva moral del partit: com quan la senyora Rosa Estaràs dóna consells al president Antich per estalviar en temps de crisi.
Totes les iniciatives d’estalvi haurien de ser examinades, però crea alarma social, consternació general, una certa repugnància, que aquestes iniciatives vénguin de qui va ser vicepresidenta d’un govern que va fer de la despesa faraònica, amb episodis de corrupció entre el thriller i la goranada, una mística clandestina i trepidant. No entendrem mai per què la dreta illenca no és capaç de fer-se representar per allò que, ingènuament, en dèiem dreta europea o civilitzada. O no: ben pensat..., ben pensat sí que ho entenem, per què ens hauríem d’enganyar?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.