algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
20°

Els tarzans verídics (1913)

"La primera nit a la selva verge fou tal que el fill de Tarzan la conservà dins la seva memòria tota la vida. No l’amenaçaren carnívors salvatges ni va veure el més petit senyal de tenebrosos bàrbars, o, si n’hi hagué, tampoc no se n’adonà el seu pertorbat esperit, ja que tenia la consciència turmentada pel record del que estava patint sa mare. Els reganys que es feia el capficaven en abismes de tristor...". Aquest fragment narratiu correspon a una de les novel·les de l’escriptor nord-americà Edgar Rice Burroughs i correspon a la sèrie del Tarzan dels Simis, el famós protagonista criat entre les mones, l’amic dels animals i el salvador de les víctimes innocents perdudes dins la selva. El comentarista literari es demana si això és mite, llegenda o verisme.

I tanmateix és cert que hi ha hagut altres d’infants salvatges, més d’una trentena de casos coneguts, entre ells, el més antic que es recorda, un tal Victor, que fou trobat com els altres totalment despullat de roba, anant a quatre potes i no sabent dir ni una paraula. Fou descobert a França en el segle XVIII, a un paratge entre el Tarn i l’Avairon. Això era l’any 1799 i el paratge on feia l’al·lot la seva vida, el gran bosc de Lacaune. Devia tenir deu o dotze anys i fou confiat a una institució. El professor i metge Jean Itard (Oraison, Provença, 1744-Passy, Sena, 1838) es proposà educar-lo. Aconseguí que Víctor superàs amb èxit els exercicis sensorials que li eren presentats. També va aprendre de llegir i escriure. Fins i tot va fer servir l’escriptura per demanar el que desitjava, però mai no aconseguí expressar-se oralment. Sospitaren que podia tenir una lesió als òrgans de l’oïda o de la paraula, però no hi trobaren cap defecte orgànic, de manera que la cosa havia de ser psíquica.

També dins aquest estat de salvatgisme, és a dir, dins la natura més hòstil, dins una total nuesa, avançant a quatre potes, ensumant els aliments abans de menjar-los, acostant la boca al menjar en lloc d’acostar el menjar a la boca, proferint estranys grunyits, foren descobertes dins la selva indostànica, dues nines, Amalai Kamala, l’any 1920. Tenien quatre i vuit anys i el més extraordinari és que vivien dins una cova amb una colla de llops, sense que les feres els molestassin, i encara més, com si formassin part d’aquells mamífers carnívors, del gènere dels cànids més sanguinaris i salvatges. Confiada la seva cura a unes missioneres, poc hi pogueren fer. La més petita, inadaptada totalment, moria al cap d’un any. La major va sobreviure vuit anys. Tot plegat provava la forta influència del mitjà natural en el desenvolupament de l’ésser humà.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Sa Paparra., fa mes de 13 anys
Record que devers els 1954 a la India trobaren un "nin llop" Ramú.
Sempre va beure de la ribella de'n terra i a pesar dels cuidats dels misoners, tota la vida va viure " a la salvatgina".
Valoració:-2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente