Hans Kung acaba de publicar el segon volum de les seves memòries precisament amb el títol de Veritat controvertida. Un llibre que, editat en castellà per l’Editorial Trotta, apareix enriquit a partir de l’elecció de Josef Ratzinger com a màxim responsable de l’Església catòlica i confrontant la seva trajectòria amb la de Benet XVI. I, com se suposa, enriquit arran de l’encontre que ambdós mantingueren a la residència de Castelgandolfo.
No debades Ratzinger també ha publicat les seves memòries prepontifícies en un volum titulat Mi vida: recuerdos (Madrid 2005). Hom podrà estar a favor o en contra de Kung o de Ratzinger, però al mateix temps participarà de la idea que estam davant dos dels intel·lectuals cristians més rellevants del segle XX. Dos pensadors que creuen i expressen la seva visió de la fe amb punts de vista diferents, entre d’altres causes perquè provenen de dos contextos culturals radicalment diferenciats.
Ambdós poden acabar fascinant des d’un punt de vista intel·lectual, tot i que la seva vida ha entrat ja en una etapa de tardor lúcida i que molt probablement vénen d’un trajecte emocionalment poc atractiu per a les masses, incloses aquelles que podríem denominar com a cristianes. Kung, sobretot, ha estat un personatge controvertit, combatiu i combatut, amb una vida que caldrà sumar a l’inventari de perdedors de la història, al santoral d’heretges que el temps s’encarregarà de restaurar fins a convertir en referents de l’ortodòxia en un moment no molt llunyà del futur.
L’antic catedràtic de Tubinga, maleït i condemnat, ha defensat sempre que l’Església té una capacitat extraordinària per sobreviure actualitzant com a ortodox i modern allò que en el passat ella mateixa havia condemnat com a herètic i provocador. El mateix Kung apareix com a prototipus d’aquest paradigma de creient liberal, transparent, lúcid, intuïtiu i amb una trajectòria acadèmica envejable, malgrat que també porta associats tots els encotillaments de la cultura germànica, de la qual n’és un producte exemplar.
L’Església fuig amb massa freqüència del debat i de la polèmica, sobretot en aquelles qüestions que afecten els teixits més interns, com són els dogmàtics i morals, però també evita la discussió en allò que afecta el mètode. La virtut de Kung és precisament haver incorporat una lectura religiosa moderna i contemporània, dialogant amb un món que s’allunya a velocitats supersòniques de la tradició i qüestionant la nostàlgia d’aquells sectors de l’Església mateixa que es refugien mecànicament en la tradició cercant, probablement, aquella veritat que no troben en un entorn que els és hostil, estrany i emboirat.
