L’altre dia de pagès, al bar de Can Castell de la Vila la Primera, com canta la bravegera dels nostres avantpassats, vaig haver d’escoltar d’un garrut paisà que jugava a "ramiro", i jo mirava, les següents escomeses, pam envant, pam enrere: "Idò jo... a la meva finqueta de baix del puig de Sant Onofre que hi tenc fa molts d’anys hi havia un casetó d’això d’ormejos que estava que queia tanmateix, esbarzers per tot, i, com que endemés em feia una nosa de no dir per llaurar-hi, la vaig llevar d’enmig, vaig fer net.

Idò voldreu creure que fa dos anys vaig anar a demanar permís a la Sala per a refer-la i em digueren que no, que ells no tenien cap constància que n’hi hagués haguda cap mai, de caseta? I au, tocs pels morros!". I ara ve l’espès del discurset: "En temps d’en Franco això no passava, tothom feia lo que volia i era feliç, no ho trobes, Biel?". I jo: "Saps què trob, jo?". "Què?". "Que fas caguera". No se sorprengué perquè se l’esperava, ben segur. Em vaig aixecar i me’n vaig anar. No hi feia estar de res al costat d’aquell bajoca.

I això que encara tenia el ventrell remogut per haver hagut de visualitzar fa unes setmanes, casualment, al frontis de l’església parroquial de Llanes (Astúries) la creu dels caiguts "Por Dios i por la Patria" i la làpida amb una vintena de noms dels insurrectes que havien fet pell a la guerra incivil. Sols els d’un bàndol, però.

En la meva ingenuïtat em pensava, tenia el convenciment, que, a hores d’ara, tota aquesta orquestració tendenciosa havia estat retirada per complet. Però no, a Llanes encara hi és, la creu i la llista injusta, just a l’esquerra de l’entrada principal de l’església, a l’esquerra així com mires la façana. No hi deuen haver pensat a llevar-la, al contrari d’aquí, a Campos, on l’altre diumenge vaig poder observar que la làpida existent actualment diu així: "En memòria de tots els campaners víctimes d’un enfrontament entre germans. Així és de justícia i de més bona païda, malgrat el dol que tot plegat representa, som del parer.

Per a més inri llegesc a El País del passat dimecres dia 4 de març: "El TSJ de Madrid anula la retirada por Fomento de una estatua de Franco./ La ley de Memoria Histórica impide la recolocación de la escultura". Es pot llegir després que la ministra de Foment, dona Magdalena Àlvarez, havia fet retirar una estàtua eqüestre del dictador de la Plaza San Juan de la Cruz, i ho havia fet sense les llicències formals de l’Ajuntament de la Capital.

Bono idò, resulta que la Fundación Nacional Francisco Franco presentà recurs que prosperà davant del dit TSJ, més que res per allò tan mal de discernir de vegades entre la lletra i l’esperit de la llei, i que ara el legal era el tornar a col·locar el genet de bronze aquell allà on havia estat des de l’any 1969, demanar el permís corresponent per retirar-la, que no podia esser denegat de cap de les maneres, i tornar-la a retirar, grua per amunt, grua per avall.

I au, a remenar la merda, que és quan més put. L’article explica després que res d’això no es farà i al final es donarà per bona la feina feta, perquè el contrari "carece de finalidad pràctica y no deja de ser un mero simulacro efectista vacío de contenido". Per cert, això de la FNFF no us sembla apologètic del terrorisme, de la violència, del nazisme? Per què ningú no els complica la vida, a aquest personal? Algú es pot imaginar actualment un bronze eqüestre d’en Mussolini, don Benet, ben enmig d’una plaça de Roma, la de Navona, per exemple? O la possibilitat de l’existència legalitzada a Alemanya de l’Associació Nazional Adolf Hitler, per posar-ne un altre cas. Amb una paraula... puta nostàlgia malaltissa i famolenca de les velles glòries totalitàries. Cabrons!, i parl com un àngel.•

Escriptor