Hi ha viatges que, íntimament, sentim la recança de no haver fet. Jo, per exemple, sento no haver participat, el passat dia 7, a Brussel·les, en la marxa pels drets del poble català. Però, el meu cor, petit i modest, ben encès era allà. Des que era un bergantell, calçons curts i llarga imaginació, em vaig avesar a viatjar amb el pensament. Quina llibertat més fantàstica, en temps d’una dictadura opressiva, poder fugir, anar-se’n, viatjar allà on volies, quan volies i amb qui volies. Sovint vaig viatjar amb amigues que mai no saberen que, amorosament, me les emportava fora de Mallorca. A indrets llunyans, màgics i civilitzats, plaents.

Llegia llibres, novel·les d’aventures, amb un atles al costat. Vaig anar, sempre amb l’autor, per països exòtics, per mars misteriosos. Amb la literatura com a base, la meva fantasia viatgera no tenia aturall, ni fronteres. Però, aquests dies, el meu vell i personal sistema de viatjar no m’ha servit. No vaig poder esser a Brussel·les amb milers de persones que reclamaven l’autodeterminació pels territoris de parla catalana. Anar entre aquell clam catalanista, aquell onejar de banderes, aquell goig de viure la diada. L’esperança. Em resta el consol, mínim i personal, de pensar que, encara que trepitjàs l’estimada terra mallorquina, en aquells moments, el meu cor era a Brussel·les. El meu cor i la meva ànima.