"Alguns anys abans que la barba m’anunciàs que jo ja era un home, o en altres mots, quan jo ja no era un nin i encara no era un home, vaig manifestar, en diferents avinenteses, que volia anar a veure món, la qual cosa produí melestar dins la meva família, tot i que mon pare havia estat un gran viatger. Un cosí meu, per part de mare, em prengué una gran estimació i deia sovint que jo era un jove garrit i ben plantat que bé mereixia satisfer la meva curiositat. Gaudia, per altra banda, d’una eloqüència molt més efectiva capaç de convèncer mon pare, i aquest consentí que jo l’acompanyàs en un viatge que es proposava fer a l’illa de Ceilan, on el seu oncle havia estat governador.

Sortírem d’Amsterdam encarregats d’una important missió dels Estats d’Holanda. L’única cosa esdevinguda durant el nostre viatge que valgui la pena de contar foren els magnífics efectes d’una tempesta que arrabassava d’arrel un gran nombre d’arbres gegantins i altíssims, això a una illa on haguérem d’ancorar per tal de proveir-nos d’aigua i fusta; alguns d’aquests arbres pesaven moltes tones i, tanmateix, el vent els aixecava com si fossin plomes d’ocell flotant en l’aire... però en acabar la tempesta, tornaren, perpendicularment, als seus llocs d’origen i allà estant tornaren a posar arrels, excepció feta de l’arbre més gran de tots, que quan el vent el fuetejava amb més força era refugi en el seu brancam d’un home i una dona, vell i honest matrimoni aleshores entretingut en la collita d’uns cogombres que en aquest lloc de la terra neixen en els arbres. El pes d’aquesta parella va fer que l’arbre, en descendir, giràs de direcció i caigués de forma horitzontal, sobre el reietó, tirà de l’illa, i el matàs a l’acte..."

Aquest fragment de relat pertany a les famoses aventures del baró de Münchhausen, Jerome Charles Frederic Münchhausen, baró, natural de Bodenwerder, Hannover, que lluità dins els esquadrons de cavalleria contra els turcs. En el seu retorn contà la seva gesta, però ho va fer donant-li accents inversemblables i estrambòtics, ben sovint absurds. Potser havia tornat boig? Boig o no, l’escriptor també alemany, desterrat a Anglaterra, Rudolf Eric Raspe prengué nota de totes aquelles suposades vivències, les va escriure en llenguatge literari i les publicà a la capital britànica. Pel seu caràcter ingenu i alhora la seva naturalitat per explicar fets extravagants, tingué gran èxit, puix que els relats diverteixen i sorprenen. Tenen la frescor de les nostres rondalles i creen incondicionals escoltadors, sobretot entre el públic infantil, com ho feien ahir enmig de la població senzilla i camperola.