Misses dites

TW
0

L’any 1973 la decisió de l’OPEP de duplicar el preu del petroli, fins a onze dòlars el barril, va desencadenar una severa crisi econòmica. L’activitat turística va disminuir notablement i la xifra de turistes va retrocedir per primera vegada a les Balears. En els famosos Pactes de la Moncloa, de l’any 1977, s’acordà la devaluació de la pesseta i la reacció immediata fou que el nombre de turistes començà a augmentar.

L’any 1979 esclata la segona gran crisi del petroli. La baixada de turistes és immediata, si bé es recuperen de forma ràpida, segurament a causa d’una menor incidència de la crisi damunt les destinacions més properes als mercats emissors. A més, l’oferta d’allotjaments quasi no havia crescut els anys anteriors. L’any 1982, com a conseqüència de l’elevat dèficit exterior, es produeix una nova depreciació de la moneda coneguda com a devaluació Boyer, en referència al ministre d’Hisenda del moment.

Aquesta fou una devaluació corneta per iniciar la carrera cap al segon boom turístic. En els set anys següents l’oferta hotelera creixé a les Illes quasi en un cinquanta per cent. Però arribar a una nova crisi internacional amb conseqüències negatives en l’arribada de turistes... La nova crisi, es converteix en una vertadera prova de foc per al sector hoteler. També per a les agències de viatges, que veuen reduïts els comptes d’explotació per la fallida d’alguns touroperadors.

A pesar de les bones xifres de turistes, les empreses havien patit amb duresa les conseqüències de la guerra de preus desencadenada per l’augment de l’oferta aquí i altres destinacions. Part d’elles es trobaven amb problemes financers i amb unes instal·lacions obsoletes. No pareixia un bon moment per afrontar una crisi. Però, així i tot, es va iniciar una modernització generalitzada dels establiments.

Per una altra part, la guerra dels Balcans, la revolta fonamentalista a Egipte, el conflicte curd a Turquia, la inestabilitat a Xipre i la Guerra del Golf varen debilitar la competència de les destinacions turístiques de la Mediterrània oriental. A més a més, –com no?– tres noves devaluacions en tres anys, la darrera l’any 1995 essent ministre Solbes, ajudaren a superar amb bona nota la situació.

Actualment les circumstàncies són distintes. La corba inflacionista espanyola, des d’aquella darrera devaluació, ha crescut quinze puts per damunt de la mitjana de la UE. La competitivitat de les empreses, des de la crisi de les torres Bessones i la implantació del sistema monetari únic, ha iniciat una lenta, però persistent, costa cap a baix. A més, la nova crisi, motivada per la fallida tècnica del sistema financer internacional, colpeja amb duresa.

Tot això fa pensar que són necessàries respostes distintes de les que es donaren en crisis anteriors. Algunes, com la política monetària, no són possibles. D’altres, com la simple modernització de les actuals instal·lacions, possiblement siguin insuficients. Serà necessària una transformació més profunda. Per descomptat, fer una piscina coberta o un gimnàs a costa de reduir els espais verds en els hotels no ho és.