La “pacificació” de Txetxènia

Els defensors més entusiastes del capitalisme i del lliure mercat tot d’una acusen els crítics de les invasions de l’Iraq i del suport incondicional a Israel d’esser visceralment antiamericans i, com a mínim, criptomarxistes. Certament, l’antic bloc de l’Est i tots els seus seguidors a l’Oest es varen aprofitar de totes les veus dissidents però no calia esser prosoviètic per denunciar fets com el derrocament d’Allende, l’ocupació de Gaza i Cisjordània o el suport de Reagan als terroristes de la contra a Nicaragua.

A més, no hem d’oblidar que, per bé o per mal, els mitjans de comunicació i tot un imaginari de mites i símbols que fa dècades que ens influeixen ens arriben de Nova York o Los Angeles, no de Pequín o Moscou. La música que escolten els marines ianquis desplegats a l’Afganistan és, més o manco, la mateixa que escolten, per dir-ne alguna cosa, els nostres adolescents, i el seu idioma, a diferència del rus o del xinès, ja s’ensenya a totes les nostres escoles.

Així, és molt més fàcil esser crític amb els nord-americans, perquè els entenem més i hi tenim molt més empatia, que amb els russos quan envaeixen Txetxènia o amb el xinesos quan massacren els tibetants, uns conflictes que semblen més llunyans i gairebé incomprensibles. Però això no significa, en absolut, que Occident hagi de restar indiferent a les barbaritats que aquests imperis cometen dins i fora de les seves fronteres. El cas de Txetxènia és ben paradigmàtic. Recordem un poc els precedents.

Els txetxens són una nació ben diferenciada, de llengua caucasiana i religió islàmica. Varen perdre la seva independència el 1770, però encara s’aixecaren en armes contra els russos en diverses ocasions, tant en el segle XVIII com en el XIX. La repressió tsarista fou ferotge, amb matances, expulsions, destrucció de llogarets i instal·lació de colons d’ètnia russa en les comarques més aptes per a l’agricultura.

Quan els bolxevics arribaren al poder i reorganitzaren l’antic imperi rus així mateix consideraren el poble txetxè digne d’esdevenir una "república autònoma", tot i que amb els seus veïns ingúixos i al si de la República Russa, que, a la seva vegada, era el nucli de l’enorme URSS. El 1944, el criminal dictador Josef Stalin deportà tots els txetxens a l’Àsia central, sota la falsa acusació de col·laboració amb els invasors nazis.

Afortunadament, amb l’arribada del relativament reformista Nikita Khruixtxov al poder, els txetxens pogueren retornar a les seves llars i la seva república autònoma fou restaurada el 1957. Amb el procés de desintegració de l’URSS, els grups nacionalistes agafaren empenta i, el 1992, alhora que se separaven Txetxènia i Ingúixa, la primera es negava a integrar-se en la nova Federació Russa i persistir a mantenir la independència proclamada (1991) per Djokhar Dudaiev. El 1994, l’aleshores president rus Boris Ieltsin decidí acabar amb el separatisme d’aquesta petita nació per la força de les armes. Però la primera guerra de Txetxènia fou un desastre per a les armes russes.

En aquest conflicte, els russos foren percebuts clarament com un enemic exterior i només alguns clans s’aliaren a Moscou. A més, a l’interior de Rússia, bona part dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública varen esser hostils a un conflicte que provocava nombroses baixes en les seves forces armades. El 1996, els russos es varen haver de retirar i es va signar un tractat de pau. Però la Txetxènia independent de fet fou un fracàs com a estat.

La corrupció i les diferències religioses desestabilitzaren el país. El febrer del 1999, el president txetxè Aslam Masjadov proclamà la llei islàmica. Però encara fou pitjor que, poc mesos després, dos cabdills radicals agrupassin 2.000 voluntaris ben armats i començassin a ocupar el veí, i també musulmà Daguestan.

Moscou es va alarmar davant la possibilitat d’anar perdent, un rere l’altre, tots els territoris del vessant septentrional del Caucas poblats per ètnies no russes. Aleshores, l’ultranacionalista rus Vladímir Putin fou nomenat primer ministre i, poc després, tres greus atemptats atribuïts a terroristes txetxens commocionaren l’opinió pública. L’Exèrcit federal rus llançà una ofensiva a gran escala i Putin es consolidà políticament fins a esdevenir president.

Però mai no s’ha pogut provar que fossin txetxens els autors dels atemptats abans esmentats i diversos indicis apunten a una provocació orquestrada pels serveis secrets russos, l’FSB, successors del famós KGB. Aquesta tesi era defensada per Alexandre Litvinenko, un antic oficial de l’FSB exiliat a Londres, que fou assassinat el 2006.

Fos com fos, el 1999-2000 els russos controlaren el Daguestan i envaïren amb èxit Txetxènia. Partidari de la guerra a ultrança, Putin va permetre actuar amb contundència els seus generals i rebutjà diverses propostes de Masjadov per negociar. A més, controlà durament els mitjans de comunicació i no podem oblidar que la periodista més crítica amb el comportament de les tropes russes, Anna Politkovskaia, fou assassinada a Moscou el 2006.

A més, a canvi de suborns econòmics i garanties d’ocupar parcel·les de poder, diversos clans txetxens canviaren de bàndol. Centenars, potser milers, de combatents desertaren de la causa independentista per incorporar-se a diverses forces de policia i seguretat partidàries de Moscou.

Això va fer que la guerra deixàs d’esser una ofensiva militar de conquesta a gran escala, amb nombroses baixes civils (uns 40.000 el 2000), i es convertís en una mena de guerra civil entre txetxens prorussos, amb el suport d’algunes forces federals russes, i independentistes txetxens, amb un cert finançament procedent de l’islamisme radical. A poc a poc, els combats s’anaren fent més esporàdics i els principals líders separatistes, com Masjadov, Sadulaiev (que succeí el primer com a president) o Basaiev, han anat essent assassinats.

De manera gradual, les tropes russes s’han anat retirant i una pau relativa s’ha anat estenent per aquesta terra martiritzada. Tanmateix tot plegat, ben poc exemplar, i això que encara no hem parlat del "president" Ramzan Kadirov. Ho veurem la propera setmana.