Més, molt més que tot allò

Miquel Ballester era un dandi, amb capellet i corbata de llacet. Fins fa poc conduïa un bell BMW blau celeste amb el qual pretenia impressionar les jovenetes i de passada algun senyor, com jo mateix el primer dia que el vaig veure al volant. Al seu armari també tenia vestits tipus ad-lib, que solia lluir quan passejava amb la bicicleta per dins el poble. Els que el coneixíem ja no reparàvem gaire en el seu posat, però de ben segur que els estrangers suosos que se’l topaven de camí al Barranc es devien demanar qui era aquell personatge tan peculiar. Un indiano ric? Un pitagòric excèntric? Un poeta? Un professor de piano? I sí, efectivament, aquella aparença era una mica de tot allò, però més, molt més.