La inauguració, el passat dijous a Palma, del Centre d’Inserció Social Joaquín Ruiz Giménez ha esdevingut una gran notícia, no només per a les recluses, sinó pel conjunt de la societat. La presó, paradoxalment, és el reflex del valors d’una societat, la pantalla on es projecta la constel·lació de visions, interrogants i fòbies que alimentam sobre l’individu, la convivència i l’ordre social. Particularment he tingut una gran admiració per la figura de Ruiz Giménez, sobretot perquè he seguit puntualment la seva trajectòria des del seu enfrontament a Franco fins al seu compromís democràtic, passant pel mestratge que mantingué a través de Cuadernos para el Diálogo.
Un centre ubicat a Palma ens recordarà, entre moltes altres coses, aquell ciutadà compromès amb el seu temps i especialment amb els infants, expressat durant la seva etapa al capdavant d’Unicef. El nom també fa la cosa, perquè amb aquesta elecció es posa de manifest que les polítiques penitenciàries estatals que es reflecteixen a casa nostra parteixen d’una sensibilitat finísima i mantenen un compromís rigorós amb la història. Les presons de dones vénen de fer la travesia del desert, tot i que s’ha avançat moltíssim en tot allò que fa referència als drets humans a les presons. Hom no deixa de pensar en la Presó de Dones de Can Salas durant la immediata postguerra, la imatge de la qual ha quedat reflectida en aquelles fotografies de les recluses amb les seves criatures, amuntegades i exposades a tota casta de riscos.
Però la història de les presons també està carregada d’iniciatives d’un interès sorprenent, perquè la presó contemporània ha estat un dels espais de solidaritat preferit pels col·lectius altruistes i per a les organitzacions religioses amb sensibilitat social. De fet, en temps difícils, el 1818, en plena restauració de l’absolutisme borbònic, es publicava a Palma, les Constituciones de la Real Asociación de Caridad, establecida para alivio de los pobres presos de las Cárceles de Madrid. Visitar els presos ha representat un dels actes més sublims i més profunds pels creients, però també pels reformistes i progressistes europeus al llarg del segle XIX.
El 1864, des d’una perspectiva filantròpica, Concepción Arenal, fundà l’Associació de la Magdalena, destinada a visitar les presons de dones, amb la intenció d’acompanyar-les en aquella etapa d’especial dificultat, escolaritzar-les i, sobretot, observar la situació de les recluses, amb la finalitat de denunciar-ne les irregularitats i els maltractaments. Han passat prop de cent cinquanta anys. Des de llavors la visió i la percepció de les recluses ha evolucionat, i els projectes destinats a la seva formació i la inserció són innombrables i d’una altíssima qualitat. Tanmateix, la millor notícia és que a partir d’ara no tindrem cap nin entre reixes, amb tot el que significa això, simbòlicament i pràcticament. Hi pot haver alguna notícia millor?
