Universitat i olimpíades: alguns números

L’amic Joan Jutge, que el que més estima d’aquesta vida són els números, sempre em diu que els meus articles semblen més frívols del que realment són perquè hi ha pocs números. Li he dit que, si volia números, fes ell la feina per a confirmar aritmèticament el que per ventura no són més que impressions meves. Ha complert, parcialment, l’encomana, per mitjà de la xarxa i fent telefonades als organismes pertinents.

Una mica compungit m’ha dit que havia pogut esbrinar el nombre d’especialitats olímpiques –305– però no el d’assignatures que impartim a la UIB. El que si em podia dir era que havia consultat la llicenciatura de Biologia hi havia comptat fins a 104 –104– el nombre d’assignatures distintes, sense comptabilitzar les de lliure configuració. En Joan m’ha afegit que havia explicat també el nombre de titulacions que figuraven en l’organigrama de la UIB i que n’hi havia més de quaranta, i que si les matemàtiques no fallen –ell hi té una fe boja– podem concloure que passen de molt les dues mil, tirant el cap curt mil, les assignatures que es poden cursar a aquesta universitat. Amb tota probabilitat, un rècord mundial si el relativitzam amb el nombre d’estudiants matriculats.

En Joan, que a vegades es posa un poc gelós perquè empr amb massa facilitat l’adjectiu amic –l’ase va dir, al porc, orellut!– m’ha dit que l’havia estranyat no veure entre les assignatures de Biologia la meva –perdonau el possessiu– disciplina, que és la Història de la Ciència. Que aquesta assignatura que jo deia que era tan important perquè explicava l’obra de senyors com Mendel, Darwin, Pasteur, Cajal, Harvey, Watson i Crick i les seves repercussions no devia ser tan interessant, o els amics que jo deia que tenia al Departament de Biologia no eren tan amics com deia. Ni en el de Física, ni en el de Química.

Si un és, com senyalava abans, un ferreret, com som jo, que viu en un bosc inhòspit i absurd al qual tenen assignat un lloc totalment marginal, quasi a l’exterior de l’arbreda, té un avantatge i, per tant, un compromís que, crec, que ha de saber aprofitar o complir. Els animalets que vivim a la perifèria dels bosc, les herbes molles que no han trobat cap arbre protector, tenim alguns privilegis: podem recórrer, per exemple, el cercle exterior i canar-ne la mida, en el cas que ens ocupa del tot absurd, de l’arbratge.

Els animalets, o animalots, que ocupen els llocs centrals d’aquest bosc només veuen l’arbre que els dóna aixopluc, no la mida realment patològica del conjunt. Mentiria si no mostràs la meva estranyesa perquè altres animalets com jo que, també viuen en la perifèria del sistema, no denuncien aquest creixement quasi estrambòtic del bosc. Segurament són més joves i tenen més a perdre.

Les lleis universitàries varen crear uns organismes per intentar mesurar i controlar l’esmentat creixement i desenvolupament de les universitats. Era –i és– el Consell Social de la Universitat. Quan, procedent de la Universitat de Saragossa, on ocupava un posició sens dubte menys marginal que la que ocup ara a la UB, vaig arribar a Mallorca, vaig poder viure una mica de prop les relacions entre aquest organisme –el Consell Social, i el Rectorat. Coneixia una mica en Nadal Batle i era molt amic –i ho som encara des de la distància, ai!, insalvable– del president del Consell Social, Gabriel Oliver.

Els dos eren ben conscients d’aquesta espiral de creixement que ens duria a fer gairebé insostenible des del punt de vista econòmic la nostra universitat. Aquest creixement, de caire tumoral, dificultava o impossibilitava el desenvolupament en els que ells creien, com era una Facultat de Medicina. En Nadal em digué un dia que l’únic col·lectiu professional que aspirava a tenir més membres era els de professors universitaris. I ara els capellans, vaig afegir-li. Caigut en Nadal, en Gabriel Oliver va copsar perfectament que venien temps pitjors.

Tot i la seva prodigiosa mà esquerra, basada en l’exquisit respecte a les persones que tractava –fonamental amb aquells que estaven jeràrquicament sota el lloc que ell ocupava, és de justícia dir-ho– les seves relaciones amb els successius equips rectorals foren difícils. Un d’aquest polítics universitaris li va dir que la missió del Consell no era la de la crítica ni la d’aportar idees. L’única missió era la d’augmentar el doblers que el Govern traspassava a la Universitat.

Ho sent molt, però hauré de continuar la murga la setmana que ve. Si no tenc res de nou i amb el permís de les múltiples autoritats, a les quals dec obediència, ho permeten.