Per als que tenim quaranta-tants i som passadors de pena, el record de la Guerra Freda és el record d’un malson d’infantesa: l’apocalíptica Tercera Guerra Mundial, indefectiblement imaginada com una proliferació de bolets nuclears per tots els racons del mapamundi. La crisi dels míssils de Cuba, quan l’esclat de l’espurna va semblar més imminent, és massa antiga per a nosaltres, que ens quedam amb Breznev i Nixon en blanc i negre.
Després, ja se sap: la Caiguda del Mur de Berlín, la perestroika, l’enfonsament de l’imperi soviètic… L’estratègia de la Destrucció Mútua Assegurada (MAD, "boig", en les seves sigles angleses) havia tingut el món al caire de l’abisme, però el món aconseguia sortir del túnel.
Tanmateix, el miratge d’un món en pau va durar molt poc: el gener de 1991, quan encara no feia dos anys que els joves de Berlín ballaven sobre el Mur, Bagdad rebia una primera andanada de bombardeigs nord-americans. Poc després, la sang començava a córrer pel territori que havíem conegut com a Iugoslàvia. Estats de tots els continents s’ensorraven com edificis corcats.
Per llunyans països d’Àfrica es tramaven genocidis a cops de matxet. Vàrem comprendre que el Nou Ordre Internacional era un desconcertant desordre. Això sí: a l’horitzó no es veien bolets atòmics i els escenaris postnuclears eren només matèria primera per a Hollywood. Ni tan sols el terror de l’11-S de Nova York, o el de les seves rèpliques a Madrid o Londres, amb tota la seva càrrega tòxica de por, varen ressuscitar el terror de l’holocaust nuclear.
En canvi, els esdeveniments que durant aquestes setmanes han ocupat la primera pàgina de la secció d’internacional dels diaris porten, al costat de la informació, una intensa flaire de fantasma del passat que retorna. Rússia ha fet, per primer vegada des de la desintegració de l’antiga Unió Soviètica, un passeig militar en tota regla per un país independent, Geòrgia, aliat d’Occident i candidat a membre de l’OTAN.
Els Estats Units declaren que l’entrada dels tancs a pocs quilòmetres de Tblisi tendrà, per a les relacions entre tots dos països, "conseqüències de llarga durada". Els Estats Units, mentrestant, arriben a un acord amb Polònia per a la instal·lació, en territori polonès, d’una part del seu escut antimíssils. Rússia manifesta que aquesta acció tendrà "una resposta, i no només diplomàtica". Per un moment, sembla com si el telenotícies hagués perdut el color i hagués recuperat el blanc i negre de la infantesa.
Però l’espectre de la Guerra Freda és només això: espectre. Els Estats Units pugen el to de la protesta diplomàtica, mentre mantenen una ocupació d’Iraq que té la mateixa legitimitat que els passejos militars dels russos per territori georgià. Els líders occidentals, des de Sarkozy a la mateixa Condoleezza Rice, visiten els mandataris de Geòrgia per expressar-los suport públic i per explicar-los, a porta tancada, les vertaderes, i més que modestes, dimensions de la seva voluntat de fer front al Kremlin.
L’Imperi (l’unic que existeix realment) ha de créixer, però deixarà que Putin i el seu hereu practiquin el seu imperialisme local d’autòcrates mesclats de tsarisme i KGB. Els Estats Units aniran guanyant territori d’influència, evitant la topada frontal. El silenci davant Txetxènia ja va marcar la pauta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Es poderosos, siguin des signe que siguin, entre ells sempre s'han dut molt bé. No recordau es pagament des deute de sa Polònia d'en Jaruzelski per part des govern d'en Ronald Reagan, teòric enemic, o es boicoteig per part des països asiàtics prooccidentals a sa difusió de missatges de democràcia a la Xina, teòrica enemiga, a través des vaixell "Deessa de sa democràcia" un any després de sa matança de Tiananmen, o s'enteniment que hi havia entre en Ben Laden i en Bush fill, teòrics enemics, ben denunciat p'en Michael Moore?