El meu és es Boveret

Jo no sé si pagant o sense pagar, els meus pares varen aconseguir que participàs de manera activa en la processó del Corpus Christi. Jo anava desfressat d’arcàngel Sant Miquel. No record com era la vestimenta, però sí que duia un espasa ben guapa, de cartró. La processó anava molt a poc a poc i jo m’avorria prou. Preferia jugar. Quan vàrem arribar per devers can Sobrassada vaig afinar un amic que duia a la mà un bastó que podia passar per un succedani d’una espasa.

Em va provocar –o al revés– i vaig, o va, respondre. L’esgrima durà poc. El seu succedani d’espasa fou més contundent que la meva espasa i jo vaig haver d’acabar la processó –derrotat i avergonyit– amb el mànec solament de la que havia estat la meva bella espasa. Crec que de llavors ençà m’ha quedat una certa aversió a participar en qualsevol tipus de processó darrere un heroi que no reconec com a meu i resant jaculatòries que no m’entusiasmen. Això és el que em passa amb Rafel Nadal. Ni ell és el meu heroi ni sé pronunciar les jaculatòries laudatòries i poc imaginatives que el pensament políticament correcte repeteix amb molta insistència.

En la meva tebior de cor pot ser que a més del trauma infantil hi hagi altres factors. Com que el tennis m’avorreix d’allò més. No puc veure un partit de tennis sencer sense que l’hagi de simultanejar amb la lectura del periòdic. He intentat combinar la visió d’un partit de tennis amb la tertúlia amb amics. No funciona. Ni encara que tenguem l’interès comporta el fet que hi hagi un compatriota que hi jugui. Però és que, a més, els entrenaments de tennis són encara més tediosos, si això és possible.

En altres esports m’agraden tant o més els entrenaments que la competició. Qui pugui veure entrenar –ara és fàcil gràcies a YouTube– Maradona, Muhammed Alí o Michael Jordan –no em negareu que els exemples estan ben triats– que no miri entrenar ni Federer ni Ivan Lendl. Si qualque dimecres algú arriba a Manacor que no vagi a les pistes on entrena en Nadal, que repeteix fins quasi l’infinit el mateix gest; que acudeixi a l’hipòdrom on Joan Antoni Riera, "es Boveret" –i m’avanç al que diré després– prova vint o trenta cavalls i descobreix totes les virtuts per potenciar-les i les mancances per remeiar-les o, en el pitjor dels casos, dissimular-les, d’aquells tan bells animals animals Un espectacle d’un interès, la magnitud del qual és difícil de canar per als que ho veuen per primera vegada.

No puc deixar de reconèixer que el tennis té alguns avantatges. És un joc simple, fàcil d’entendre, amb unes regles quasi elementals. Mai no he pogut entendre això que diuen els locutors que en Nadal o en Federer està fent un joc molt intel·ligent. Són també molt esquemàtiques les eines que empren els tennistes: una pilota i una raqueta. Aquestes, potser, són les causes per les quals jo pens que el tennis no ha aportat gaire cosa al progrés humà. Es Boveret és, en canvi, un gran professional d’un altre esport: el de les carreres de cavalls enganxats.

Un esport que no sols és més de 3.000 anys més vell que el tennis, sinó també hereu directe de la més important de les revolucions tècniques i econòmiques que hi ha hagut al món. La que va permetre aprofitar la força del cavalls i canviar de verd en blau, ja en el segle XIII, l’agricultura, els transports, les comunicacions, etc. de la humanitat. Per jugar bé al tennis cal únicament bons músculs i bons reflexos. No calen complicades maniobres del cervell.

Per ser un bon menador cal tenir enginy, estratègia, tàctica, intel·ligència, reflexió i no pocs coneixements de mecànica, química –no vos malpenseu, per favor– biologia i psicologia evolutiva. El Boveret en va ben sobrat, d’aquestes virtuts. Comparar la senzillesa de la raqueta amb la complexitat dels guarniments.

No tenia molts dubtes sobre aquestes diferències i sobre quin dels dos –en Rafa o en Joan Antoni– triaria ara per encapçalar la processó si és que algun dia pens tornar al Corpus. Encara que sigui ara, ja m’enteneu, amb espasa baixa i ruada. Ara que he escoltat l’extemporània reacció d’en Nadal contra l’ús de la llengua dels seus pares a Beijing, estic ben segur que si al Boveret li haguessin fet alguna pregunta amb el català de Manacor hagués contestat en la nostra llengua. Segur. Per això –i moltes altres coses que hi podria afegir– afirm amb l’orgull propi dels que sempre agafam una opció poc convenient que el meu esportista manacorí és i serà sempre es Boveret. No té color, la cosa.